Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 7 de setembre de 2013

Els professors del Col·legi Carles III als anys 80



Com tot estudiant del col·legi Carles III, vaig començar a cursar pàrvuls a l’edifici petit i d’una sola planta, ubicat entre l’edifici vell i el de color groc. Recordo com ens ensenyaven les lletres, primer les vocals; les dibuixaven ben grans a la pissarra i ens les feien dir un per un i, entre lletra i lletra, ens feien retallar un dibuix clavant un punxó de fusta per tot el seu contorn, amb un tros de tela de color verd col·locat entre el full de paper i la taula, per no fer-la malbé. Vestits amb el “babi” i asseguts en aquelles diminutes cadires i petites taules de color verd clar de forma hexagonal, esperàvem a que la senyorita Sagrario ens cridés per llegir al seu costat. Pacientment, assenyalava amb el boli cada lletra al llegir-la, i amb el temps anava ampliant el repertori, afegint les consonants per fer síl·labes primer i paraules després, tot alternant aquesta lectura amb les hores de pati i els “cruasans” en bosses de plàstic.
Un cop superats els pàrvuls passàvem a l’edifici vell (que ja era vell en aquell temps) per fer primer d’EGB. A mi em va tocar a la classe de donya Orquídia, i val a dir que la recordo com la mestra més afectuosa, entregada i pacient que he arribat a tenir en la meva història d’estudiant. Ella era la nostra tutora i, al mateix temps, mestra de les poques assignatures que hi havia en aquell curs. Primer pintàvem els dibuixos que ens donava i després, molt poc a poc, dibuixàvem sobre un “tema lliure”. Recordo que donya Orquídia donava un retolador negre a tots els que acabaven dibuixant bé, per “repassar” el dibuix abans de pintar-lo.
La següent fase era el curs de tercer d’EGB al mateix edifici, però a una altra aula i amb una altre mestre. Aquest cop em va tocar a la senyorita Mari Ángeles, una senyora molt seria i estricta que ens portava a tots a ratlla. Recordo uns quants càstigs per no fer els deures; a mi (i a uns quants més, clar), ens feia quedar després de les classes a fer els treballs que havia manat per al dia següent. Ens donava “els conjuntos” a Matemàtiques, “el cuerpo humano” a “Naturaleza” i “las oraciones” a “Lenguaje”. Era el curs 1983-1984, i llavors tots els llibres eren en castellà, menys el de llengua catalana, clar. Recordo un dia en el que va venir a fer-nos una classe un invitat molt especial: el senyor Riba. Abans d’entrar, la senyorita Mari Ángeles ens va dir: “Poneros de pié que va a entrar el señor Riba” (aquest era el respecte que tot el professorat li tenia encara que ja fos jubilat). Aquell dia no vam fer classe de català perquè, malgrat només tenir nou anys d’edat, aquell home ens va donar consells sobre com ser bones persones al futur… ens va donar una petita lliçó sobre coses que ens trobaríem durant la nostra vida.

Col·legi Carles III (Google Maps)

Avençaven els cursos i també el pas pels diferents edificis que formen l’històric complex escolar. Vaig fer quart i cinquè (quint, com en deien llavors) a l’edifici groc, el del mig que quedava al costat de la pista de futbol. La tutora d’aquells dos cursos va ser donya Paquita Bayarri. Ens feia fer els “cuadernillos rubio” de sumes i restes, que després anaven evolucionant en dificultat i es convertien en divisions de dos i tres xifres i en problemes de caramels, pessetes i pomes que costaven un munt de resoldre. Recordo a donya Paquita com una gran professora, dedicada i pràctica a l’hora de resoldre les situacions que es creaven quan no fèiem els “cuadernillos”. Ho feia amb una gran cartolina de color blanc amb una quadrícula (feta a mà, clar) on hi havia els dies d’entrega i els noms. A cada casella apuntava una creu de color blau (exercicis fets i ben fets) o vermella (fets i mal fets) o un negatiu vermell (exercicis no fets). Recordo també que teníem una jove mestra de substitució que també es deia Paquita, i que entre nosaltres li dèiem Paquita “la falsa”, perquè la sta. Bayerri era la “verdadera”. Malgrat només tenir a donya Paquita, recordo també a altres professores d’aquell edifici. Eren donya Pina, donya Conchita Bullón i donya Lolita.

Sisè, setè i vuitè (sex, sèptim i octau) eren impartits a l’edifici més important del col·legi, al que tots volíem arribar: al dels grans (el de color “roig”). La meva primera classe va ser amb don Vicent, però don Vicent el baix, perquè hi havia un altre don Vicent que era alt. Ens donava matemàtiques, i mentrestant es feia un fart de fumar (llavors era una pràctica habitual que els professors fumessin a l’aula). Ens donava matemàtiques, i el recordo com un home tranquil i amb molta pau interior. Teníem també a don Joaquin, un home que de ben segur el recordarà tothom pel seu sentit de l’humor. De vegades es recorria el passadís del primer pis a sobre de la petita taula de fusta amb rodes, a mode de patinet, que suportava l’esquelet de plàstic amb els que ens ensenyaven els ossos del cos humà. Ens donava ciències socials (“sociedad”), i ens cridava un per un per donar-nos la lliçó d’història després d’haver-la explicat durant dos o tres dies. Quan arribava el dia “de preguntar”, es relaxava i s’estirava a la seva cadira mentre anava cridant-nos per sortir “a la palestra”, i ho feia d’una forma especial: “els acabats en zero”, “els divisibles per cinc”, “els que acabin en tres”. A mi quasi sempre em tocava, perquè tenia el número trenta. Hi havia també la seva dona, donya Ángela; ens donava llengua castellana. Donya Antoñita ens donava anglès i plàstica (“manuals”). Era molt bona dona,… massa. Els alumnes més inquiets (per dir-ho suaument), la feien treure de polleguera primer i disgustar després; tot i així la recordo com una molt bona professora d’anglès. Don Paco Luís donava llengua catalana i dibuix. Segons ell, una “borra” que queia baix del llapis al passar-lo pel paper era “criminal”. Ens va ensenyar les proporcions i a fer anar el “difulminador” i el tiralínies amb la tinta xina. Recordo que ens motivava a llegir llibres i, malgrat no tenir massa èxit entre els alumnes, tenia penjada a la paret una gran cartolina on assenyalava els llibres d’”Els grumets de la Galera” que cadascú de nosaltres ens havíem llegit. També hi eren don Vicent “l’alt” (Vicent Martínez), don Alejandro el director i don Alejandro el professor de llengua castellana i don Paco Ledesma, professor d’anglès, al que recordo com una persona molt simpàtica i amable que parlava molt ràpid, que ens deia "ingenieros" i que ens feia moltes bromes.


Hi havia més professors, però o no els recordo o bé no els vaig tenir, però segur que serien molts els rapitencs que van conèixer a aquestes persones tan entranyables i que ens podrien explicar moltes anècdotes curioses i divertides. A tots ells els recomano aquesta experiència, la d’escriure sobre temps passats per recordar experiències de la joventut. Es un exercici que, a banda d’envair-te de nostàlgia, ajuda a recordar antigues costums, vells amics i gent que ja no hi és. A ells és a qui dedico aquestes línies.


Jaume Vidal Cera

Plànol del Col·legi Carles III i relació de professors per edifici de l'any 1980



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada