La gent que formem part de la divisió d’urbanisme de la Comissió del 1714, creada amb l’objectiu d’analitzar la situació del nostre territori durant aquells anys, de seguida vàrem posar-nos d’acord en el tret singular que marcaria la pauta dels nostres treballs: l’escassa activitat que hi havia a la Ràpita durant els anys de la Guerra de Successió. Dos són els fets que van marcar aquesta situació de solitud i abandonament de la nostra terra a la Badia dels Alfacs:
El primer, la retirada de les monges del monestir de Santa Maria de la Ràpita a la veïna ciutat de Tortosa l’any 1579, deixant a la sort dels pagesos i pastors que s’estaven en aquells terrenys l’edificació del nostre monestir ubicat al carrer Convent de la nostra ciutat i del que actualment només se’n conserva la façana. Aquest desplaçament, recolzat pel Gran Castellà d’Amposta, va ser per iniciativa de la mateixa comunitat de monges i fou motivat per vàries circumstàncies negatives per al monestir; foren aquestes la manca d’aïllament que suposava el contacte continuat de visitants de pas que transitaven el camí d’Amposta a Alcanar, la manca de terrenys d’horta per al cultiu dels productes necessaris amb els que donar d’aliment al total de monges del monestir, a més de la disminució de les aigües naturals que donava la terra, i la causa més important de l’abandonament del nostre monestir: l’augment de la pirateria per part de corsaris moros que en ocasions arribaven fins i tot a desembarcar a les costes de la badia. La comunitat vivia sota una gran pressió al estar sotmesa a aquest perill tant amenaçador que ni tan sols les torres de defensa de Felip II varen poder fer desaparèixer del tot. Tant és així que la mateixa Torre de l’Àngel, ubicada a la gola principal del riu, va ser atacada per embarcacions turques el mateix any que es va acabar de construir, al 1575. Ni tan sols la Torre de Sant Joan, alçada l’any següent, va ser suficient per donar la protecció necessària a la comunitat.
.jpg) |
 |
| Plànol del terme de la Ràpita de les monges Sanjoanistes amb la seva llegenda, elaborat per Manuel Antonio Santiesteban |
Així doncs, i a partir d’aquest èxode de les religioses cap a Tortosa, la Ràpita es va convertir en una terra d’agricultors i ramaders que treballaven els terrenys que els tortosins tenien en règim d’usdefruit, ja que aquesta va ser la primera de les condicions del trasllat de la comunitat a la ciutat de les tres cultures.
 |
| Del 15 de juny al 10 de setembre de 1610 van ser expulsats per aquest PORT DELS ALFACS 41.952 Moriscos provinents de Catalunya i d'Aragó. La Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el poble de La Ràpita s'honoren en erigir aquest monument commemoratiu, testimoni perennde de concòrdia entre els Pobles i ferm desig que mai ningué es vegi allunyat de la terra que estima. La mar dels Alfacs mantindrà sempre viu el record dels Moriscos expulsats. Setembre 1990. |
El segon dels successos que va marcar el nostre territori condemnant-lo a la desolació i la destrucció, va ser l’expulsió dels moriscos. Quan se’n parla d’aquest fet de la història, la majoria de cops se’n solen recordar únicament els aspectes més importants i significatius, com la importància que va rebre la zona de la badia al segle XVII, el nombre d’embarcacions que van arribar-hi el 15 de setembre de 1609, i les quasi 40.000 persones que van partir cap a les seves terres d’origen, obligats per l’Edicte de Felip II. La veritat és que els successos van ser més aviat tràgics, tant per la gent honrada i nascuda a la península que es va veure obligada a marxar de les terres que l’havien vist créixer com per a les nostres terres, perjudicades com mai en la història s’han arribat a trobar.
La marxa de les embarcacions amb els expulsats va començar el 6 de juny de 1610 i va acabar el 25 de setembre del mateix any, gairebé un any després de l’arribada de les naus a la badia. Durant aquest temps, soldats i moriscos van conviure a la Ràpita i van fer tot el necessari per resguardar-se de la climatologia, i per a tal missió van començar a tallar arbres primer i a desmuntar les edificacions existents després per aprofitar-ne les bigues de fusta, i aquest va ser el destí del monestir i de les edificacions annexes: la destrucció. Es una sort el fet que avui dia conservem una petita resta del que en va ser.
Manuel Beguer i Pinyol, a banda de contar-nos com va ser la vida de les monges a Tortosa durant la seva adoració a la Verge de la Ràpita, ens descriu de la següent manera els paratges on ara estem vivint: … sabemos que se talaron infinidad de árboles de toda clase, especialmente algarrobos, no sólo para hacer leña para condimentar sus alimentos soldados y moriscos, sino también para construirse barracas donde guarecerse mientras esperaban las embarcaciones que habían de transportarles…según un testigo presencial, fue de tal importancia la tala de árboles allí efectuada – especialmente en la finca denominada de la Dehesa –, que algunas tierras contiguas al Puerto quedaron como eras, sin señal siquiera de haber habido en ellas árbol alguno.
Aquesta situació no va canviar gaire durant tot el segle XVII, doncs els registres de les monges no contemplen cap tipus de millora o actuació a les nostres terres. Mentrestant aquestes patien, a banda dels desbordaments del riu que les obligava a abandonar de forma puntual el monestir ubicat al barri de Remolins, les penúries de la Guerra dels Segadors primer i la de Successió després. La comunitat no es va lliurar dels setges, bombardejos i destrosses que aquestes guerres van fer patir a la ciutat i a la gent Tortosa. En ambdues ocasions el monestir va ser ocupat per les tropes que tenien ocupada la capital de la vegueria, però l’episodi més fatídic fou el produït després del setge de principis del segle XVIII, el dia 4 de desembre de 1708, en el que durant una revolta contra les tropes ocupants, els partidaris de l’arxiduc Carles III van prendre el monestir per obrir foc contra l’exèrcit del duc d’Anjou. Arran d’aquest fet, el governador de la ciutat va decidir enderrocar l’edifici per construir un nou tram de muralla, i així fou com el dia 11 de gener de 1709 va desaparèixer el monestir, a base de canonades efectuades des del Castell de la Suda.
Pel pas del temps, els terrenys de la Ràpita es van anar recuperant; pagesos, pastors i pescadors es van començar a instal·lar durant la primera meitat del segle XVIII mentre les monges construïen un nou monestir i es disputaven les nostres terres amb l’Ajuntament d’Amposta.
Es pot ben dir que el nom de la Ràpita va ser conservat gràcies a la comunitat de monges de l’ordre de Sant Joan que amb tanta fervor adorava a la nostra Mare de Déu des de Tortosa, i que durant més de sis-cents anys va estar gestionant i lluitant pel nostre territori. Així i tot, tant va ser el temps que el primer monestir de la nostra població va restar desocupat que els nous pobladors de la Nova Ciutat de Carles III van ignorar l’existència de la Mare de Déu fins que l’any 1920, i de la ma de Joan Torné i Balagué (Lluís de Montsià), la imatge es va voler donar a conèixer junt amb la història del monestir. Així ens ho recorda el mateix autor als Fulls Històrics Rapitencs.
Jaume Vidal Cera
