Les
galeries gairebé subterrànies eren als peus de l’elegant edifici de duanes,
d’estil neoclàssic, que presidia el
recinte, també ruïnós i oblidat, bella estampa d’un somni desbaratat abans que
arribés a ser una realitat. Jugàvem a les ruïnes d’un somni… Així hi jugava Emili
Rosales en el seu llibre, La Ciutat
Invisible (2004), tal com la majoria de nosaltres hi hem jugat de petits.
Es tracta de l’edifici que tots coneixem per “Les Casotes”, ubicat als peus del
tram final de l’antic canal de navegació que uneix Amposta a la nostra ciutat.
Tots coneixem aquestes antigues edificacions i els soterranis però,… alguna vegada ha navegat un vaixell, pel
canal de navegació? La resposta és sí, però durant molt poc temps. Fou
durant el regnat de la Reina Isabel II (1833 a 1868) que es donà un nou impuls
a les obres hidràuliques en quant a les canalitzacions per al reg, la conducció
d’aigua potable i els canals de navegació, així com a les línies de
ferrocarril, i aquí entra en joc la reforma. Sota aquest mandat es va reformar el
canal de navegació construït per Carles III amb l’objectiu de millorar-lo
tècnicament.
Aquesta reforma junt amb moltes altres obres realitzades
al mateix canal de navegació fou portada a terme per l’empresa anomenada Real
Compañía de Canalización del Ebro (RCCE): canals, molls, dàrsenes, dics,
esculleres, dragatges i fins i tot rectificacions de traçats naturals del riu van
ser executats al llarg de tot el tram de 255 km. de longitud que es pretenia
convertir en navegable. Aquest recorregut
començava a Escatron (Saragossa) i finalitzava a la nostra badia.
Les obres a la nostra població es van iniciar l’any 1857.
Es construí el nou canal a una alçada superior de la cota del primer per evitar
l’obstrucció del recorregut per la sorra de la badia que s’esmunyia al seu
interior (aquest era el principal problema dels projectistes del canal de
Carles III); amb la mateixa finalitat es va obrir un segon canal d’alimentació
d’aigües des de l’assut de Xerta fins a Amposta; es construïren les tres
rescloses del recorregut entre Amposta i La Ràpita, i es varen edificar les
oficines (La Casota), les dues vivendes per als vigilants (les casetes del
guarda) i el moll amb els magatzems per a les mercaderies transportades pel
riu. De tot això se’n fa una breu citació al llibre del Sr. Inocente Dassoy
Fabregat, SAN CARLOS DE LA RÁPITA EN EL TIEMPO: Allí estaban instaladas las oficinas, almacenes y habitaciones.
Destinado a talleres había otro edificio que contenía maquinaria y herramientas
para las reparaciones más usuales en el material empleado en las obras. A lo
largo de la dársena de San Carlos existió un muelle cubierto con un piso, de sótano
abovedado, para conservar mercancías frescas; la parte superior, también
cubierta, estaba destinada a las menos sensibles al calor…
Al croquis adjunt inclòs al mateix llibre es pot apreciar
la distribució original de tot el conjunt, on es pot veure com tots els camps
de terra que actualment ocupen tota l’amplada dels soterranis de Les Casotes,
eren abans una dàrsena que donava accés a les embarcacions per a que, de forma
resguardada del corrent i el trànsit del canal, poguessin descarregar les
mercaderies al moll d’una forma còmoda i segura.
Totes aquestes infraestructures van permetre la navegació
dels dos primers vaixells de vapor pel nostre canal: El CINCA (100 CV) i l’EBRO
(80 CV), construïts l’any 1855 a Marsella (França) per encàrrec de la RCCE. El
Cinca va ser destinat al remolc d’embarcacions per al transport i
transbordaments de mercaderies a altres vaixells. L’Ebro, al que correspon el
gravat a una tinta fet per Lluís Llop, transportava passatgers entre les
poblacions ubicades entre Mequinensa i la seva destinació final: El Port dels
Alfacs de Sant Carles de la Ràpita.
La inauguració del canal fou el 19 de juliol de 1857. Fou
un acte molt important a nivell nacional, i així ho deixà palès el nostre
benvolgut Lluís Millan en el seu llibre PESCADORS I NAVEGANTS ALS ALFACS.
CRÒNICA DE LA RÀPITA MARINERA (2003).
La fi de tot arribà l’any 1872 degut a la competència amb
les noves i modernes línies de ferrocarril i als canvis en el sí del comerç i
la indústria al segle XIX. La RCCE, forçada a renunciar a la concessió demanada
per l’explotació de la navegabilitat del canal, va haver d’alienar terrenys i
vendre vaixells per poder pagar els deutes, cosa que no va poder ser havent de
subhastar-los un any després. Es va relegar a un segon terme la qüestió de la
navegació i les obres hidràuliques executades es van adequar amb l’objectiu
d’implantar una xarxa de canals per fer possible el regatge del Delta Dret. Amb
nou el nomenament de Real Compañía de Canalización y Riegos del Ebro, construí
la ramificació de sèquies i desguassos que coneixem avui i que va permetre la
transformació radical de l’aspecte de la part dreta del Delta i el cultiu de
l’arròs a partir de l’any 1861.
Després de tants anys d’abandonament, a dia d’avui s’estan executant
les obres d’urbanització del terreny exterior comprès entre La Casota i les
casetes del guarda, edificis que ja estan preparats per rebre el futur Museu
del Mar. Ara només manca una actuació que permeti posar al lloc que es mereix l’enorme valor
històric i cultural que té tot el conjunt de Les Casotes: els magatzems
subterranis i el moll de la part del darrera, degradats pel pas del temps i la
manca d’actuacions de manteniment, però … què podríem fer amb aquest patrimoni
tan important?
La millor forma de conservar els espais històrics és, per
a mi, la transformació d’aquests en llocs on es combini l’afluència del públic amb
algun sector bàsic, com la cultura o el turisme. Proves d’això les tenim a la
nostra ciutat: el Maset, l’Església Nova o el futur Museu del Mar. Aquests
tipus d’equipaments sempre ens permetran gaudir del patrimoni local gràcies als
condicionaments i millores a que es sotmetran abans de l’obertura al públic
(obres de reforma, millores de l’entorn, etc.) i a l’obligat manteniment
constant de les instal·lacions per mantenir la integritat dels visitants. Es
pot dir que aquestes “conversions” donen lloc per sí soles a la sostenibilitat
dels espais històrics.
En el cas de Les Casotes, seria ideal donar un pas més en
la millora d’aquest espai i habilitar els antics magatzems desapareguts per
construir-hi un equipament important i bàsic per gent com nosaltres,
incondicionals de la història: El Museu
d’Història de Sant Carles de la Ràpita (vegeu el dibuix adjunt).
L’espai cultural seria gestionat i mantingut per una
entitat relacionada amb la història que tindria, com a ens local, moltes
funcions, missions i obligacions que aportarien i contribuirien a l’enriquiment
de molts factors locals: la història, la cultura, el turisme, l’educació i el
més important: la posteritat. Aquesta nova entitat podria portar a terme totes
aquestes tasques:
1.
Organització i difusió de les rutes històriques de La
Ràpita mitjançant itineraris per les ciutats de Sant Carles de la Ràpita i
Tortosa i adreçades tant al sector turístic com al formatiu, aquest últim en
quant a la possibilitat de redacció de treballs relacionats pels alumnes dels
centres educatius de la ciutat.
2.
Manteniment de l’arxiu de les obres literàries locals,
amb les publicacions ordenades de forma cronològica i per autor per ser disposades com a consulta.
3.
Manteniment de l’arxiu de la REVISTA RÀPITA en format
paper i digital, i confecció de l’índex general optimitzat per a la recerca de
publicacions i autors.
4.
Organització de xerrades relacionades amb la història de
la Ràpita, destinades als alumnes dels centres escolars de la ciutat i formació
d’un espai d’impuls de treballs de recerca relacionats amb la temàtica
històrica.
5.
Espai del club de lectura i poesia com a entitat
municipal.
6.
Elaboració de l’arbre genealògic de les famílies
rapitenques amb la finalitat de localitzar els testimonis més antics de la
nostra història i establir els nostres lligams familiars.
7.
Llibre de visites i llibre dels testimonis rapitencs, amb
entrevistes a gent d’avançada edat per deixar per la posteritat les seves vivències
i els seus records.
8.
Gestió dels antics soterranis dels magatzems de Les
Casotes i organització de visites guiades d’aquest espai.
9.
Investigació sobre la història local i recerca de
documentació relacionada pels arxius històrics nacionals.
Tot
plegat esdevindria un equipament admirable ubicat en una zona privilegiada (i
amb unes postes de sòl increïbles) que formaria, amb el Museu del Mar i l’hotel
d’entitats, un conjunt cultural molt valuós per a la nostra ciutat.
Per
últim, dir que per a escriure aquest article he consultat, a banda de les
publicacions esmentades, els RECULLS D’ÀMBIT TERRITORIAL, (Abril 1988 – Miquel
Alonso i Herrera, Francesc Carles i Guàrdia i Miquel Pérez Esparza), l’Informe
sobre les possibilitats de rehabilitació de l’edifici “LA CASOTA” com a seu
definitiva del Camp d’Aprenentatge (Desembre 1989 – Departament d’Ensenyament
de la Generalitat de Catalunya) i l’article EL VAPOR EBRE I EL CANAL MARÍTIM
AMPOSTA SANT CARLES DE LA RÀPITA (1999 –M. Carme Queralt i Maite Subirats).
