Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 4 d’abril del 2014

Les rutes històriques de La Ràpita


Fa un temps em van demanar l’opinió sobre la possibilitat de crear una ruta històrica per la nostra ciutat, un recorregut amb el que es poguessin mostrar a tothom, rapitencs i no rapitencs, les diverses etapes que coneixem de la història de La Ràpita mitjançant la visita a tots i cadascun dels punts que conformen el nostre patrimoni.

A la Ràpita tenim una ruta molt recent, la del recorregut literari pel món del nostre escriptor Sebastià Juan Arbó, que mostra els llocs més representatius del poble i que es configura a partir dels textos de la seva novel·la "La Masia”. Val a dir que aquest traçat també es podria considerar històric, ja que cobreix uns quants indrets del nostre patrimoni: la Plaça del Cóc, la base del mercat, les casotes i el canal de navegació, etc. També en forma part d’aquesta ruta una visita als llocs més recents de la nostra història, com els carrers del barri del “Chicago” o el carrer Sant Francesc.

La meva proposta, però, no assoleix cap dels llocs més “moderns” de La Ràpita; la ruta parteix de l’Edat Mitjana, amb la Ràbita islàmica, i finalitza a les acaballes del segle XIX amb l’abandonament de la navegabilitat del canal de navegació uns anys després del regnat d’Isabel II.

Són dues les rutes que us proposo: la primera dividida en un recorregut inicial a peu pel centre de la ciutat i en una segona fase que es faria amb l’ajut de vehicles per visitar els llocs més apartats i distants. La segona ruta proposada seria pels carrers de … bé… més endavant la coneixereu.

Comencem, doncs, amb els llocs que conformen la primera fase la nostra ruta històrica:


1. PLAÇA DEL MERCAT MUNICIPAL. S’ajunten en aquest indret vàries èpoques històriques, la primera d’elles de la Ràbida islàmica (A) que va ser constituïda pel centre religiós i la fortalesa amb la torre de la Ràpita (B) de la que tan poca informació tenim. També hi trobem les restes d’una de les primeres construccions de la Nova Població de Carles III: la bateria de defensa de 14 canons (C), projectada per l’enginyer Francesc Llobet l’any 1778, on a dia d’avui hi ha ubicat a sobre el mercat municipal.


2. CARRERÓ DEL CONVENT. És en aquest petit carrer de la nostra ciutat on hi ha una de les restes històriques més emblemàtiques: la façana de l’antic convent de les monges santjoanistes (D) que veneraven a la nostra Mare de Déu de la Ràpita. Aquesta construcció està lligada a molts anys d’història de la Ràpita i també a molts esdeveniments singulars: els atacs dels corsaris que navegaven pel territori, l’expulsió dels moriscos per la badia dels alfacs, la guerra dels segadors i la de successió i fins i tot la convivència amb les obres reials.


3. PLAÇA CARLES III. La Plaça Carles III és la plaça major per excel·lència, és un espai que conté molts elements constructius que representen perfectament l’eclosió urbanística de l’època de Carles III com els porxos amb les fonts (F) o l’albereda característica d’altres ciutats construïdes o urbanitzades en temps del monarca. D’aquesta etapa de la ruta en formaria part, com no, la casa de Laureano (G) i els llocs on hi havia el quarter de “La Massana” (H) i els jardins botànics (I), zona avui coneguda com l’”Hort del Rei”.

Plaça carles III a principis de segle. A l'esquerra, la casa de "Laureano" i, disposats
en forma de semicercle, els porxos tant representatius del centre de la població.

4. PLAÇA DEL CÓC. En l’època de Carles III aquesta plaça era l’ indret que marcava el límit amb el mar; de fet es va concebre com un “balcó de la Mediterrània”. Aquest era el punt per admirar tot el moviment que havia de comportar l’important port comercial en que s’havia de convertir La Ràpita: els treballadors de les drassanes, el tràfec de naus originat pel comerç amb la resta de països del mediterrani i l’anada i tornada de vaixells carregats de mercaderies pel canal de navegació vinguts de terres aragoneses. Algunes fotografies antigues ens mostren els edificis administratius avui dia desapareguts (J i K) que hi havia a banda i banda de la plaça. Part d’aquesta etapa de la ruta també en formaria part la Placeta Vella (L). En aquesta zona hi havia una fonda construïda al segle XVIII ubicada al carrer Fonda Vella (d’aquí l’origen del nom del mateix carrer). Se’n sap de la seva existència per antics registres d’allotjament.

Plaça del Cóc amb el carrer Sant Francesc (al fons, a la dreta).
A la dreta de la imatge es pot veure un dels edificis administratius de l'època de Carles III.

5. EL CANAL DE NAVEGACIÓ. Finalment, i arribant-hi Cóc en avall tot passejant pel carrer Bisbe Aznar, arribaríem al final de l’etapa “d’a peu” de la ruta. Es podria ben dir que les obres del Canal de Navegació (M) van constituir l’origen de la Nova Població de La Ràpita. L’any 1749, Juan Cermeño i Miguel Marín, enginyers de la Reial Acadèmia, redactaren els seus projectes del Canal de Navegació des d’Amposta fins la badia dels Alfacs. Ambdós realitzaren mapes del port dels Alfacs, aixecaments del lloc de la Ràpita i dibuixaren la línia a seguir pel nou canal. Durant el mateix any, Antonio de Ulloa va subscriure un informe on posà de manifest la conveniència de realitzar un Port de Mar a la Bahia de “San Juan de los Alfaques”, acompanyat de les necessàries obres de defensa i dues fortaleses a l’interior. Malgrat l’èmfasi de tots aquests enginyers militars, aquesta infraestructura mai va acabar de funcionar degut a les fortes i contínues inundacions del canal que es produïen amb cada crescuda del cabal de les aigües del riu Ebre. No obstant, en són dignes d’admiració les obres d’enginyeria de l’època que encara avui dia es poden contemplar a la desembocadura del canal: el moll fet amb carreus de pedra treballada (O), els mecanismes de les encluses (P) i els blocs utilitzats per a la trobada del canal amb les aigües de la badia (Q), disposats a mode d’esglaons.

Antiga imatge del canal de navegació amb les comportes en funcionament.

Aquesta primera fase de la nostra ruta històrica acabaria, com no, amb una visita obligada al Museu de la Mar de l’Ebre ubicat als antics magatzems del canal de navegació, construccions més conegudes com “Les Casotes” (N). Aquests edificis van ser construïts a les darreries del segle XIX durant l’època d’Isabel II.

Podríem dir que tots aquests espais que acabem de veure formen part d’un primer projecte de la nostra Nova Població que fou redactat entre els anys 1778 i 1780 i que va ser modificat per la Reial Armada i el Ministeri de la Guerra per tal d’acoblar-lo a les seves necessitats.

La segona part d’aquesta ruta que s’hauria de fer, de forma aconsellada, mitjançant l’ajut de vehicles, forma part d’un segon projecte de la població que es va desenvolupar al voltant de l’Església Nova i que es va redactar a principis de l’any 1786. A més, i per sorprenent que pugui parèixer, es podria incloure-hi perfectament en aquesta ruta la Font d’en Burgà, ja que d’aquell mateix projecte en formava part un estudi que valorava la possibilitat de portar aigua de la font fins el nou nucli urbà projectat.

Església Nova, abans de les reformes actuals.

I per acabar, i malgrat que no formi part de la nostra ciutat, voldria afegir una segona ruta històrica relacionada amb el nostre passat: el barri de Remolins, el convent de Santa Clara i altres emplaçaments de… Tortosa. Gràcies a autors com Manuel Beguer i Pinyol podríem localitzar amb certa exactitud alguns dels espais urbans on les monges santjoanistes van romandre tots els anys que es varen traslladar a la capital del Baix Ebre tot fugint dels atacs dels pirates que freqüentaven la badia dels Alfacs. Però d’això també en parlarem més endavant…


Per últim, aportar una imatge sobre el centre històric de la Ràpita, la zona de l’actual mercat municipal on s’hi mesclen les èpoques que s’han vist en aquest article. La ràbida i la torre islàmica, el conjunt del monestir de les monges santjoanistes del carreró del Convent, i la bateria de defensa que formava part del primer dels projectes de Carles III, de l’any 1748.

Reconstruint l’Església Nova (I)


Es inevitable fer-se sempre la mateixa pregunta cada vegada que passem per davant l’Esglèsia Nova: Com seria, si l’hagueren acabat? Segur que tots ens ho hem preguntat més d’una vegada, i que la gent de fora que ve a visitar-nos ho fa contínuament. La qüestió és que no ho sabem... almenys encara, perquè aquest és un misteri que forma part dels desconeguts traçats urbanístics que Carles III va dissenyar per a la nostra ciutat. 

Ja des de fa temps, vaig començar a buscar una altra església que hagués estat construïda durant el segle XVII i sota el regnat del monarca. Cap pàgina d’internet, tesis doctoral o publicació local anterior em donaven la resposta, fins que el meu company de l’assignatura d’Història de La Ràpita, Batiste Forcadell, em va informar sobre una publicació molt especial: LA IL·LUSTRACIÓ A CATALUNYA, l’obra dels enginyers militars. Va ser aquesta obra la que a dia d’avui em permet realitzar un anàlisis inicial sobre la qüestió, tot utilitzant l’apartat redactat per l’arquitecte Rafael Vila i Rodríguez que parla sobre l’Església de la Fortalesa de Sant Ferran a Figueres (Alt Empordà, Girona).


L’Església està integrada en un conjunt fortificat format per un castell i una Reial Plaça de Guerra, iniciats l’any 1751 durant el regnat de Ferran VI amb l’objectiu de posar fre a les continuades invasions de les tropes franceses que es produïen durant la segona meitat del segle XVII i primers anys del XVIII. El primer projecte fou redactat per l’enginyer Pedro Martín Zermeño al novembre de 1760, un any després d’iniciar-se el regnat de Carles III. Per aquells temps l’Esglèsia Nova no estava construïda ni molt menys; el territori de La Ràpita d’aquells anys consistia en una vasta extensió de terres de conreu i en una petita flota pesquera, sectors que pagaven els seus tributs a les monges santjoanistes llavors residents llavors a Tortosa. 

No hi havia res més, a excepció de les primeres idees i projectes per al canal de navegació des d’Amposta fins la Badia dels Alfacs, en els quals participà precisament el pare de l’autor de l’Església de la Fortalesa, en Juan Cermeño. 



Són moltes les semblances entre l’església de Figueres i la nostra Església Nova, construïda cap a finals del segle XVIII; una de les més evidents és el disseny de l’espai interior. Malgrat que la de Sant Ferran és més gran i de forma rectangular (uns 27 × 32 metres aprox.) i l’Església Nova és un quadrat perfecte de 23,75 metres de costat, ambdues plantes presenten molts punts en comú. La distribució dels espais es fa a partir d’una o vàries figures geomètriques, la el·lipse i el rectangle a l’Església Nova i la el·lipse concèntrica a la de Sant Ferran; els espais es distribueixen al voltant dels murs que dibuixen aquestes figures, que queden interromputs per formar-s’hi arcades i punts de pas a l’interior de les estances. Els murs són gruixuts i les escales queden integrades a l’interior dels espais delimitats per rectangles menors, a l’Església Nova, o disposades directament a l’interior dels murs que formen la corona el·líptica de Sant Ferran, que serveix de deambulatori i comunica les portes laterals amb l’altar major. 


La dada més important que ens aporta aquesta admirable construcció de Figueres (també inacabada, per cert) és la cúpula que suportaven els sis grans pilars del centre de l’Església, col·locats dos sobre l’eix llarg de les el·lipses i els altres quatre disposats dos a dos centrats sobre l’eix curt. Això ens fa pensar, sense donar cap lloc a dubte, en que l’Església Nova s’havia de dotar d’aquest element tan important per a un centre religiós: la volta celestial. 

L’altre element que destaquem de la catedral de Sant Ferran de la que també hi ha moltes semblances amb l’Església Nova, és la façana, també d’estil Neoclàssic. No és que siguin exactament iguals, ja que la de Sant Ferran té més longitud i per això disposa de dos accessos laterals, un a cada banda de la porta principal, delimitats tots per quatre trams de dos columnes. Però de fet, si mirem amb deteniment la façana de l’església de Figueres, ens adonem que totes dues tenen molts trets en comú: Les bases de les columnes, la disposició de les finestres, els acabats de les cantonades amb pedra treballada, el material dels murs, i fins i tot podem apreciar que les arcades laterals podrien tenir molt en comú amb els porxos de la nostra Plaça Carles III. 


Si mirem el plànol projectat per a Sant Ferran elaborat pels enginyers de Carles III, veurem certs detalls que podríem afegir perfectament a sobre dels pilars rodons de l’Església Nova: la barana que les remata, amb la cornisa i els jocs de copes flamígeres coronant cadascuna de les columnes. Afegint la cúpula tenim l’església al complet, tal com es mostra a la façana dibuixada resultat d’aquest petit estudi. Com us podreu imaginar, tot aquest contingut podria donar molt més que per a unes simples pàgines; hi hauria que comparar les èpoques en que es van projectar els edificis, els enginyers que van participar en els dos projectes, les circumstàncies de cada moment, etc. Es per això que ben aviat – en una segona entrega sobre el tema – analitzarem tots aquests i d’altres factors, entre els quals n’hi ha un de força interessant que va ser decisiu per a la història de les dues esglésies: el motiu de l’aturada de les seves obres. 

Per últim, agrair la col·laboració del Consorci del Castell de Sant Ferran, per haver-me enviat informació i dibuixos sobre aquest edifici. Podeu consultar i veure el conjunt de la fortificació a www.castillosanfernando.com


Jaume Vidal Cera 

diumenge, 2 de febrer del 2014

El pont de Carles III a Molins de Rei


Tal com hem vist en anteriors articles, els enginyers de Carles III van treballar sota les ordres del monarca per tot el territori espanyol: les noves poblacions a Sierra Morena, la ciutat fortificada de Cartagena o les drassanes de Barcelona en són alguns exemples. Totes aquestes obres, entre les que es podrien incloure les de la nostra ciutat, han patit modificacions i reformes importants durant els anys posteriors, però cap d’aquestes construccions va tenir un destí tan tràgic com l’obra, ja desapareguda, de la que en parlarem aquest mes.


El pont de Molins de Rei, també conegut com el “Pont de les Quinze Arcades” o “Pont de Carles III”, era un pont d’estil neoclàssic construït amb l’objectiu de complir els preceptes marcats al Reial Decret de 12 de juny de 1761, per a l’execució de camins rectes i sòlids a Espanya. Es pretenia facilitar el comerç d’unes províncies amb les altres, prioritzant les d’Andalusia, Catalunya, Galicia i Valencia. Fou així com diversos enginyers van participar, a partir del 1761, en la redacció de projectes per a la millora de la comunicació entre les dues ribes del riu Llobregat, llavors unides per un estret “Pont del Diable” a Martorell que només permetia el pas de vianants. Juan Escofet i Palau, Miguel Moreno, Francisco Sabatini (arquitecte reial vingut de Nàpols), Jorge Próspero de Verboom i Miguel Marín van ser alguns d’aquests enginyers, però el projecte definitiu s’atribueix a Pedro Martín Zermeño.
El llit del riu Llobregat és arenós i fluix, amb perills de formació de forats naturals al fons; no és un terreny estable degut, entre altres factors, als canvis en la direcció de la corrent de l’aigua; per aquests motius la construcció del pont va ser llarga i tediosa. I així va ser com les obres per a la construcció del pont (que formava part de la via de comunicació que més tard s’anomenaria N-340) es van portar a terme en quatre anys: entre octubre de 1763 i octubre de 1767.


El pont, construït amb pedra d’arenisca vermella extreta de les canteres de Corbera de Llobregat, tenia una longitud total de 400 vares (340 metres) distribuïts en 15 arcades, amb una amplada de 14 vares (11,8 metres) i una alçada compresa entre 10 i 12 metres. Les característiques dels materials utilitzats conferien una solidesa extraordinària a la construcció, a prova de les continuades riuades que acostumen a afectar al riu Llobregat i que l’any 1971 van produir un caudal de 3.080 metres cúbics per segon. El pont era tan resistent que va aguantar varis bombardeigs durant les guerres carlistes i dos intents de voladura durant la Guerra Civil, una quan els batallons de la FAI van voler frenar l’avançada de les tropes republicanes que pretenien imposar l’ordre a Barcelona, i una altra per les forces republicanes amb l’objectiu de frenar l’avenç de les tropes franquistes. Ambdós intents de destrucció del pont no van danyar la seva estructura, produint només desperfectes superficials.


L’any 1967, i degut a l’augment del trànsit a l’àrea de Barcelona durant aquells anys, es va portar a terme una primera actuació al pont: es va a condicionar la seva amplada per poder instal·lar dos carrils laterals a cada sentit de la marxa, per permetre així el pas de 36.000 vehicles diaris. Aquesta idea “brillant” es va combinar amb una altra no menys original, iniciada l’any 1964, que també va afectar la seva capacitat portant: l’extracció de la sorra del fons del riu per corregir el seu recorregut amb l’objectiu d’evitar les grans riuades. Justament van ser aquestes les que van provocar que els fonaments del pont, fets amb pilots de fusta enclavats a les sorres del fons, quedessin al descobert per l’acció erosiva del fort corrent de l’aigua. A partir d’aquests danys, els ciutadans de Molins de Rei es van mobilitzar i van comunicar al Ministeri d’Obres Públiques (MOP) el seu malestar, generat pel perill que comportava la debilitació de l’estructura del pont.


Però, com sempre succeeix en aquests casos, la reacció va venir després de produir-se l’enfonsament d’un pilar i dues arcades del pont, la nit del 5 al 6 de desembre de 1971, i que va provocar la mort d’un camioner que el travessava en aquell fatídic instant. La commoció i la indignació per aquest fet va ser gran; a més, les comunicacions amb l’altre costat del riu varen quedar interrompudes. Per pal·liar aquesta deficiència, es va procedir a la construcció d’un pas provisional; l’exèrcit va instal·lar una passarel·la per als vianants i, de forma “excepcional”, es van anul·lar els pagaments del peatge a la nova autopista A2 de Martorell. En un principi, pareixia clara la intenció de reconstruir-lo, fins i tot de desmuntar-lo peça a peça per traslladar-lo a un lloc simbòlic, però aviat van canviar les coses. El 30 de desembre d’aquell mateix any, una nova riuada va acabar amb dues arcades més i amb la passarel·la provisional, i el MOP va decidir, deixant de banda les peticions dels habitants de Molins de Rei en relació a la conservació del pont, construir un pont nou al mateix lloc que aquest, perquè era “la solució més ràpida, econòmica i pràctica” i que a més permetria augmentar a sis carrils la capacitat viària de l’estructura.
Tretze entitats culturals de Molins de Rei, l’Acadèmia de belles Arts de San Fernando, l’Acadèmia de Sant Jordi, els col·legis professionals d’arquitectes, arquitectes tècnics, enginyers industrials, entre altres moltes organitzacions, varen sol·licitar que el pont fóra declarat monument històric-artístic per la Direcció General de Belles Arts, però aquest expedient de declaració ni tan sols es va arribar a registrar perquè, seg
ons el director d’aquest organisme, el pont de Molins “no tenia valor artístic”.
La sentència a mort d’aquesta obra de Carles III es va firmar el 3 de febrer de 1972, quan es va decretar la demolició total del pont mitjançant voladures amb càrregues de dinamita.


I així és com es produeix una altre capítol amarg dintre de la conservació del patrimoni històric. Un cop més es posa de manifest la naturalesa de l’home envers el tema que tants cops hem tractat: construir i destruir per després construir de nou al damunt. Per aquest motiu no hem de culpar a cap ministeri ni a cap entitat cultural; és l’home el que fa i desfà, el que s’enfronta a ell mateix en incomptables ocasions i el que pateix i arrossega les conseqüències dels actes que comet contra la seva persona, i així és com es ve repetint el mateix cicle al llarg de tota la història de l’ésser humà.
Però la part positiva d’aquesta història és el símbol que ha esdevingut el pont de Carles III per a la gent de Molins de Rei. Tots ells el recorden com el motiu que un dia els va unir per expressar la seva voluntat com a poble, i tan és així que encara avui es poden trobar nombrosos records relacionats amb aquesta obra del monarca.


Com sempre, recomanar als lectors la visita a www.jaumevcera.blogspot.com.es, on hi haurà imatges, comentaris extres i tots els articles publicats en exemplars anteriors de la Revista Ràpita.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Una nova hipòtesis: La Ràpita fortificada


Era un mur fet de pedra, un mur molt alt i consistent. Els avis dels meus pares el feien servir per tenir lligats els animals, i els avis dels meus avis tenien la casa adossada a aquest mur.... Així és com un rapitenc d’avançada edat recorda una construcció de la que poc (sinó gens) se n’ha parlat i escrit; es tracta del mur que hi havia al carrer Pilar de la nostra població, un mur de pedra del que a dia d’avui encara en resta algun tram visitable.
A l’article del més passat veiem com l’antiga línia de costa ha marcat la configuració de la nostra població des dels seus inicis: les pendents forçades, els desnivells entre el terreny natural i la zona de sediments deltaics, els perfils erosionats convertits en coves on tots hem jugat de petits, etc. Aquesta topografia tan particular és la que donava lloc als espais subterranis que apareixien quan es construïen els murs posteriors de les cases de la part baixa de la Ràpita; l’exemple més clar és el cas del carrer Mare de Déu de la Ràpita.
Si observem les fotografies aèries més antigues de la nostra ciutat podem apreciar l’existència d’un d’aquests murs al carrer Pilar. Estava construït a la part de baix del carrer (a la continuació del “roquer”) i delimitava l’amplada d’aquest carrer de la zona de l’Hortavella. Deuria tenir uns tres metres d’alçada o més, i estava fet amb pedres treballades de mesures considerables.
Però, què té d’especial aquest mur? Doncs és una peça clau que ens ajuda a considerar una hipòtesis històrica mai formulada sobre els inicis de la nostra població, una població amb una bateria de defensa i un mur ubicat a peu del mar que abraçava tota la longitud de l’antiga Ràpita, una població… fortificada.


La fortificació de la Ràpita començava amb la bateria de defensa projectada per l’enginyer Francesc Llobet, al recinte emmurallat on avui hi ha a sobre el mercat municipal, i continuava al llarg del carrer Mare de Déu de la Ràpita fins arribar al final de l’actual carrer Pilar. El lloc de pas d’aquesta hipotètica fortificació era la Plaça del Cóc; era aquesta una plaça destinada a ser un balcó a peu de mar des d’on s’havia de contemplar la badia, les drassanes i el moviment comercial que s’havia de generar en el que havia de ser el primer port del Mediterrani.
Com ja haureu deduït, estem parlant de l’època de Carles III, i estem descrivint una de les incògnites més grans de la nostra població: el projecte de les reials obres de la ciutat de Sant Carles de la Ràpita.
Com arribem a aquesta deducció? Es molt senzill,… només hem d’unir els punts! Un rapitenc que porta treballant molts anys al sector de la construcció em va informar sobre l’existència d’aquest mur, i fins i tot em va arribar a comentar que per tota la part superior estava coronat amb trams de pedra treballada, i que hi havia unes gàrgoles adossades a les parts baixes que servien per drenar l’aigua de pluja que s’introduïa al terreny…però el més interessant fou que aquest  mur tenia continuïtat després de la bateria de defensa, i que estava construït a tota la llargada del carrer Mare de Déu de la Ràpita. La gent més gran recorda que per aquella zona hi havia closques de mol·luscs i altres espècies marines, com si aquelles terres hagueren estat en contacte amb el mar durant molts anys.
Tot plegat , com hem comentat abans, ens porta a unir tots els punts i a concloure que tota la façana marítima de la nostra població estava fortificada, talment com una coneguda ciutat espanyola: Cartagena.

Cartagena fou concebuda i dissenyada com una gran base naval que havia de controlar l’accés d’embarcacions estrangeres al Mar Mediterrani. La necessitat per a la creació d’aquesta infraestructura era de primera ordre, doncs l’any 1713 amb el tractat d’Utrecht, es va perdre la protecció de la que el regne d’Espanya en gaudia sobre el mediterrani: l’antic regne de Nàpols.
I així fou com a finals del segle XVIII, amb el regnat de Carles III com a principal impulsor del projecte, unes espectaculars construccions defensives protegien les impressionants drassanes de la ciutat, la qual s’arribà a convertir en la capital del Departament Marítim del Mediterrani. Aquesta transformació va suposar per a la ciutat uns efectes de canvi que varen afectar en gran mesura a la societat d’aquella època: una gran reestructuració urbana, alteracions en les classes socials, aparició de moviments polítics i canvis en l’estructura de poder existent, influenciada aquesta per les noves idees de la il·lustració.
Amb poc més de cinquanta anys la població es va arribar a quadruplicar i bona part va ser contractada per l’estat amb la missió de treballar dintre de les instal·lacions del port i portar a terme feines de construcció naval, obres, administració militar i activitats relacionades amb el funcionament diari, el manteniment i la logística del gran nucli urbà fortificat.


Aquesta transformació tan positiva per a la nostra ciutat veïna del mediterrani ens fa pensar un altre cop amb els plans que els enginyers de Carles III tenien per a la Ràpita i que avui dia encara desconeixem. Devien ser els mateixos que es van fer realitat a Cartagena? Si mirem el mur de la fotografia, ben bé es podria dir que estem contemplant la nostra fortificació del mercat, amb el mateix tall de pedra i amb una geometria idèntica… Però una vegada més hem de conformar-nos amb les nostres suposicions i teories que amb tanta il·lusió i ganes us proposem un mes darrera l’altre mentre esperem que un funcionari dels arxius històrics truqui algun dia per donar-nos una bona noticia:  Hem trobat el projecte de la vostra ciutat… el veniu a buscar o us el fem arribar per correu certificat?

Com sempre, recomanar als lectors la visita a  www.jaumevcera.blogspot.com.es, on hi haurà imatges, comentaris extres i tots els articles publicats en exemplars anteriors de la Revista Ràpita.

diumenge, 10 de novembre del 2013

L’antiga línia de costa i la Ràpita subterrània (I)




Diu la creença popular rapitenca que la plaça del Cóc està buida per baix, que es pot passar per sota perfectament i que la “cova” que hi ha permet que no faci falta cap tipus de conducció per buidar la font perquè l’aigua desapareix misteriosament quan treuen el tap del desguàs. Les persones amb qui he parlat també diuen que antigament es podia creuar “mig poble” per baix terra, que per una petita porta que hi havia sota el mercat, ancorada a l’antiga bateria de defensa, hom podia arribar al carrer Pilar passant per baix de l’actual carrer de la Mare de Déu de la Ràpita i travessant la Placeta Vella i la mateixa Plaça del Cóc.


I ara ens preguntem…és cert, tot això? La resposta és sí, però en part. L’explicació radica en el fenomen natural que la mateixa gent gran que afirma l’existència d’aquests passadissos subterranis recorda com “el roquer”, i és que totes aquestes cavitats no són més que espais erosionats per l’impacte de les ones que es produïa fa molts anys, quan la mar arribava fins l’antiga línia de costa.
Avui dia encara es pot apreciar el canvi en el tipus de terreny que hi ha a la nostra població, un canvi que separa clarament els terrenys naturals granulats i rocosos de les terres d’al·luvió o sedimentació. A mode de resum, i per no entrar en més termes de geologia, podríem dir que la Ràpita es troba a sobre d’un esglaó, i que una tercera part del nostre territori està a la part inferior d’aquest desnivell, tot marcant el principi de la part sud del Delta de l’Ebre.


El punt més conegut d’aquesta antiga costa és el de les Coves de Pipi (en realitat Pipop). Iniciant el recorregut per aquest indret, del que la gent recordarà les antigues xaboles, el perfil del terreny ens porta cap al casc antic, passant abans per una antiga vila amb unes escales que ben bé podrien arribar fins a una petita cala, i travessant el final del barranc dels penjats. Passada la baixada de l’Avinguda Constitució i avançant per les antigues drassanes, arribem fins la bateria de defensa de Carles III amb el mercat a sobre. Un dels plànols fets pels enginyers del monarca ens dibuixa una part de la vella ràbida mora i ens marca la línia de costa per les proximitats de la base de la fortificació projectada per Llobet, tal com es pot veure a la representació adjunta.
A continuació, arribem a l’indret on hi ha la prova més evident d’aquestes coves, i és que no fa gaires anys, i ja dintre del segle XXI, es van haver de fer obres al carrer de la Mare de Déu de la Ràpita per soterrar un col·lector de sanejament. Quan les màquines van iniciar les tasques d’excavació, el terreny va cedir i va quedar al descobert el buit que hi havia a sota. Gent aficionada a l’espeleologia hi va accedir, per curiositat i per testimoniar l’existència d’aquests inhòspits subterranis. Per necessitats evidents d’higiene i benestar general, el buit es va haver de reomplir amb terres per poder instal·lar la canalització; no obstant, els rapitencs més grans (i potser alguns de no tan grans), afirmen que aquesta cova es prolongava fins el carrer Pilar passant, tal com dèiem abans, per sota de la Plaça del Cóc.


Aquest recorregut o esglaó es fa evident si observem les pronunciades pendents que hi ha al llarg de tota la ciutat en sentit perpendicular a l’actual façana marítima: la baixada de l’Avinguda Pare Castro, amb una forta pendent, l’Avinguda Constitució i els carrers paral·lels, el carrer Sant Francesc, el Mendez Núñez, i els de la part baixa que donen a l’Hortavella. Totes aquests vies canvien de pendent d’una forma “forçada” i ho fan en una distància relativament curta, i és que van ser els primers rapitencs els que es van haver d’adaptar a la topografia que es van trobar junt amb l’abandonament de les obres reials. Llavors no hi havia màquines per moure terres ni camions per transportar-les, i prou els devia costar unir els dos nivells tal i com els coneixem avui dia.


Una de les fotografies més famoses de la Plaça del Cóc de finals del segle XIX, ens rebel·la aquest desnivell quan ens fixem amb la gent que hi ha al principi del carrer Sant Francesc: Al darrera d’un home que està recolzat al portal d’una planta baixa d’aquest carrer, hi ha una dona que està dreta i no se li veuen els peus perquè queden amagats al darrera d’un petit turó. Aquest desnivell creix a l’altra part de la Plaça, on hi ha una part del mur de pedra que havia de fer la funció de balcó “reial”.


És a partir del barranc de Solito quan l’alçada d’aquest desnivell augmenta i es converteix en un veritable penya-segat per tot el carrer Sant Josep. Si ens passegem per la part baixa d’aquesta via, podem observar zones on es fa evident l’antiga línia de costa, amb talls de terreny iguals que el granulat de les coves de Pipi i que les roques del passeig marítim o fins i tot semblants als de l’antiga “cova fumada”.


Era aquest un indret de pas obligat, difícil i perillós per anar a les platges quan encara no existia el moll comercial, i quasi sempre estava habitada per rodamons, amb fums i deixalles. Amb la construcció del moll i la instal·lació per al pas del tren de la pedra del moll, la “Cova Fumada” es va enderrocar i amb ella el perill que hi havia al pas cap a les platges. Aquesta via tenia el seu origen a “La pedrera”, als peus de la torre de la Guardiola, i es dirigia cap a la façana marítima passant pel barranc dels penjats i les antigues platges, arribant fins a la zona del moll.


Aquest era el traçat original de la nostra costa, un traçat que avui queda ocult en la majoria del seu recorregut, però que es fa evident al passejar-s’hi i estudiar les pendents i desnivells que hi ha a la Ràpita en sentit Muntanya-Mar.
Aquesta accidentada topografia encara continua amb la carretera nacional en direcció a la veïna ciutat d’Amposta, on al llarg del recorregut s’aprecia encara la diferència entre ambdós nivells: el de la part oest, on hi ha la falda del Montsià, i el de la banda est, on hi ha els camps d’arròs a un nivell molt més inferior.


En posteriors articles veurem com aquesta topografia es va voleraprofitar, suposadament, per fer una construcció insòlita i desconeguda a dia d’avui per molts rapitencs, una construcció relacionada amb aquesta fotofrafia que, malgrat estar representada en blanc i negre, és ben actual. Un senyor d’avançada edat em va deixar accedir al pati posterior de casa seva per fer-la, i val a dir que tant el mur qui ha fotografiat com la conversació que vam tenir prometen ser del tot interessants…



Nota: Les imatges de la Plaça del Cóc i la construcció del moll han estat extretes de la publicació SAN CARLOS DE LA RÁPITA EN EL TIEMPO, l’àlbum de fotografies i obra pòstuma del Sr. Inocente Dassoy Fabregat.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

La conservació del patrimoni històric

Read in paper
Quin significat tenen els espais històrics per tots nosaltres? Fins a quin punt estaríem disposats a conservar o a enderrocar edificis i construccions d’altres temps per construir de nou? Amb aquestes dues preguntes es planteja tota una teoria: la de l’interès per la conservació del patrimoni històric.
Al llarg de la història hem construït per després destruir i construir a sobre altre cop. Sempre ha estat així, i amb la continuïtat d’aquest cicle s’ha arribat a perdre part de la nostra història i del nostre patrimoni. Han estat les guerres les principals causes de desaparicions d’edificis històrics, de ciutats senceres i fins i tot d’antigues civilitzacions, i el més curiós és que ha estat el mateix constructor qui ha causat totes aquestes aniquilacions: l’home.

Antics imperis i civilitzacions perdudes
La majoria de les antigues civilitzacions tenien un tret comú que ens diu molt sobre l’evolució del ser humà: un important exèrcit. Era l’ambició allò que ha caracteritzat als imperis d’ èpoques antigues que han perdurat al llarg de la història: egipcis, grecs, romans, visigots, sarraïns,…La visió de tots aquest pobles envers la seva pròpia evolució no era pas la prosperitat del seu poble, sinó l’afany per la conquesta de territoris amb l’objectiu d’expandir els seus dominis. Amb aquest criteri s’escollien llocs estratègics per construir fortificacions, castells, ciutats i imperis, i així va ser com totes aquestes cultures van acabar per construir-se unes a sobre de les altres. Exemples clars en poden ser Tortosa, Tarragona o Toledo. Fins i tot a la nostra veïna ciutat d’Amposta en tenim el patró: un castell medieval construït a sobre d’una fortalesa islàmica edificada, a la vegada, a sobre d’un assentament ibèric. Aquell racó de riu tenia una ubicació estratègica, i així és com en un mateix lloc van coincidir totes tres cultures i com les dues últimes van fer desaparèixer, en part, a les dues primeres. El motiu: la defensa en cas d’atac.

Gravat de la torre de Sant Joan, que formava part de la fortificació del castell
d’Amposta, dibuixat durant la primera meitat del segle XIX (1810-1811) per
Antonio Laborde. La torre, igual que tot el castell, fou destruïda l’any 1466,
durant la guerra contra Joan II.

La destinació final d’aquest indret, però, no tingué res a veure amb les guerres o batalles produïdes al riu Ebre, ben al contrari. Així es pot llegir la història als peus del castell d’Amposta: Al segle XVIII, el castell ja no exercia cap funció defensiva militar i es va destinar a usos industrials. La “Compañía de Aragón” va instal·lar-hi una fàbrica de sabó. El fàcil accés a les matèries primeres com la sosa, amb quantitat al Delta, i l’oli conreat a les planes interiors feien rendible aquesta indústria. Als segles XIX i XX, en el recinte, es va desenvolupar una intensa activitat febril vinculada als molins arrossers. Entre 1863 i 1865, hi va funcionar el primer molí de l’Ebre, dedicat a esclofollar arròs amb moles de suro. Al poc temps, en la zona dintre els dos fossats, el Sr. Francisco bas hi ubicà un altre molí arrosser, que es va incendiar el primer decenni del segle XX, quan era propietat de la família Escrivà.
El 1900, al recinte del castell es va instal·lar el Sr. Vicent Cercós, com a moliner, i es va crear la Sociedad de Crédito Ampostino, que es dedicava a l’elaboració d’aquest ceral a l’engròs i a les farines. Es bastí un conjunt fabril, dins les noves tendències de la revolució industrial, compost pel molí (actual biblioteca), l’edifici de màquines, els magatzems, els quadres, les oficines i els habitatges per al propietari i alguns treballadors.

El Renaixement
L'interès per l'art antic i pel valor del patrimoni històric i arquitectònic va començar amb el Renaixement. Aquest moviment artístic va néixer a Itàlia durant el segle XV, a Florència, i aparegué quan a la resta d'Europa es construïa seguint l'estil gòtic. Fou a partir d’aquest moviment quan tot prengué un canvi de direcció envers al valor que s’havia donat fins llavors a tot allò que l'home havia construït en temps passats. Tal com indica el seu nom, reneix la cultura clàssica després d'un llarg període d’abandonament, i així és com monuments, runes i edificis antics es converteixen en exemple i model per arquitectes, escultors i pintors com Brunelleschi, Donatello o Leon Battista Alberti. Tal va ser l’impuls i l’exaltació que va causar la nova tendència que tots ells van peregrinar fins a Roma per veure les obres clàssiques.

Catedral de Santa Maria de Fiore, a Florència.

Per a alguns historiadors, el moviment del Renaixement en l’arquitectura va començar amb la construcció de la cúpula de la Catedral de Santa Maria de les Flors a Florència, de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. S'explica que Brunelleschi, després d'estar-hi treballant uns anys, va trobar la solució per a la cúpula i va voler ser recompensat en conseqüència. Al negar-se els gremis a acceptar un tracte diferenciat, Brunelleschi va abandonar l'obra. Incapaços de seguir la construcció, tècnicament molt complexa, van haver de tornar a cridar-lo. Brunelleschi va poder llavors augmentar les seves exigències.

Els temps moderns i les grans guerres
Malgrat aquest interès, les guerres continuaven i amb elles la fervor per noves conquestes i l’ànsia de nous objectius polítics. Ja en temps moderns, al segle XX, es porten a terme les dues grans guerres i amb elles les Conferències de la Haya per establir algunes mesures de protecció del patrimoni: …als bombardeigs de posicions enemigues s’han de respectar, en la mesura del possible, esglésies i edificis utilitzats per a propòsits artístics, científics i caritatius… caldria assenyalar la presència d’aquests edificis o llocs distintius visibles, que hauran de ser notificats a l’enemic abans d’actuar sobre de les ciutats amb atacs aeris. Així i tot, ciutats senceres són bombardejades i construccions d’un alt valor històric i cultural desapareixen per sempre junt amb valuoses escultures i quadres. Alguns edificis fins i tot es van destruir de forma expressa per tal que no passessin a mans de l’enemic.
Més endavant, i ja amb l’absència de guerres, es destrueixen edificis de gran valor històric per motius variats: per obstaculitzar el trànsit (Església de Sant Pere Màrtir de Calatayud), per instal·lar centres comercials (Palaus de Cavalieri, de Sánchez Dalp i de Marquès de Palomares a Sevilla) o per tal que els ciutadans puguéssin gaudir del vent de llevant (Muralles de València).

La catedral Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche (Berlín), erigida en honor a Guillem II, abans de la guerra… i el que en queda avui!

L’1 de setembre de 1939 Alemanya envaeix Polònia i dóna inici a la Segona Guerra Mundial. Donat que l’objectiu del règim de Hitler era adquirir nous territoris per a la seva colonització, no n’hi havia prou amb derrotar al seu exèrcit, s’havia d’arrasar tot allò que hi haguera a les ciutats i espais conquerits. Va ser així com Polònia es va convertir en el país més castigat de tots els participants en la guerra, al perdre més del 16% de la seva població. Aquesta política deliberada i sistemàtica d’aniquilació portava inclosa el fet d’esborrar també el seu llegat cultural i la seva petjada arquitectònica. El 85% de la capital va quedar convertida a runes i en el conjunt del país el 43% dels monuments varen resultar destruïts. El Castell Reial de Varsòvia, la Catedral de Sant Joan de finals del Segle XIV, l’església de Santa Ana de mitjans del segle XV i el Palau Staszic de principis del XIX, són alguns dels 782 monuments polacs que varen desaparèixer, als que hi hauria de sumar els que varen resultar parcialment danyats.

Castell Reial de Varsòvia i residència del rei fins l’any 1795. A l’esquerra, la construcció original dels segles XVI a XVII. A la dreta, la rèplica edificada després de la guerra.

A dia d’avui, Varsòvia conserva una part anomenada “ciutat vella” que en realitat no és vella, ja què és el resultat de la reconstrucció minuciosa (en temps contemporanis) de les façanes que hi havia en aquell indret. Per la part interior, però, el que hi ha són edificis moderns destinats a usos variats.

El patrimoni perdut de La Ràpita
Sobre el patrimoni de la Ràpita, podem dir que hi ha hagut de tot. Edificis històrics com Les Casotes o l’Esglèsia Nova n’han sortit molt ben parats al llarg de tants anys; s’han conservat amb el seu estat original i s’han restaurat i adequat per donar cabuda a equipaments d’interès cultural (El Museu de la Mar de l’Ebre) i turístic (Oficina de Turisme). No en podríem dir el mateix d’altres construccions com la bateria de defensa dissenyada per Llobet l’any 1748, de la que se’n van enderrocar els edificis per tal d’ubicar el mercat municipal.

Virtualització de l’Esglèsia Nova, en l’estat en que es trobava
després de l’abandonament de les obres reials (segle XVIII).

Una construcció també de l’època Borbònica que no va tenir tanta sort com les anteriors va ser el quarter de la Massana. Aquests espais, que avui dia tindrien un valor històric excepcional, els vam enderrocar nosaltres, els rapitencs de l’època moderna i civilitzada; no va ser gent d’èpoques passades o de temps antics i llunyans que no valoraven el patrimoni i que no apreciaven la història. Vam ser els rapitencs de la dècada dels 70, i el motiu devia ser, en aquells temps, prou acceptable i justificat: un edifici d’habitatges.

Barcelona i el 1714
Aquests mesos estem parlant sobre una guerra en particular, sobre la fi del setge a Barcelona i la derrota dels catalans davant de les tropes borbòniques en la Guerra de Successió. L'any que ve farà 300 anys que Catalunya va perdre la sobirania i amb ella les institucions, com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent; la justícia, la capacitat d'encunyar moneda o d'organitzar l'autodefensa militar. L’any que ve també farà tres-cents anys d’una important pèrdua de patrimoni produïda a Barcelona. Abans de la capitulació de la ciutat de Barcelona, les seves muralles van ser bombardejades i destruïdes en la seva majoria per les armes d’artilleria de l’època. La matinada d’aquell dia 11 de setembre el Conseller en Cap Rafel Casanova seguit de vàries figures de la noblesa i alguns ciutadans armats, va sortir cap al baluard del Portal Nou per animar als defensors, enarborant la bandera de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. En aquell mateix instant, set esquerdes van ser obertes per l’enemic als murs que protegien la ciutat, permetent l’entrada de les tropes de Felip V i causant el final (que tots sabem) d’aquella Guerra de Successió.

La ciutat de Barcelona murallada i la Ciutadella l’any 1806.
Plànol extret del llibre “Voyage de l’Espagne”, d’Alexandre Laborde.

El recinte arquitectònic es va veure afectat, i de forma important. No obstant, la derrota va permetre l’aparició d’un element emblemàtic i a la vegada polèmic: la Ciutadella. El mateix Felip V la va fer construir, un cop guanyat el setge, per tenir un major control de la ciutat. Aquesta edificació, dissenyada per pròsper de Verboom, va ser fruit de controvèrsia des de la seva construcció. Fou derruïda, reconstruïda i tornada a ser derruïda. Des de fa anys, en el seu lloc, es troba el Parc de la Ciutadella, conservant alguna de les construccions originàries com l’actual Parlament. Aquest és un altre exemple de construcció de “regne sobre regne”.
Per últim, recomanar als lectors la visita a www.jaumevcera.blogspot.com.es. Hi haurà enllaços sobre el patrimoni perdut durant la història, imatges i comentaris extres i, a més, els articles publicats en exemplars anteriors.



dissabte, 7 de setembre del 2013

La Ràpita durant les Guerres dels Segadors i de Successió



La gent que formem part de la divisió d’urbanisme de la Comissió del 1714, creada amb l’objectiu d’analitzar la situació del nostre territori durant aquells anys, de seguida vàrem posar-nos d’acord en el tret singular que marcaria la pauta dels nostres treballs: l’escassa activitat que hi havia a la Ràpita durant els anys de la Guerra de Successió. Dos són els fets que van marcar aquesta situació de solitud i abandonament de la nostra terra a la Badia dels Alfacs:

El primer, la retirada de les monges del monestir de Santa Maria de la Ràpita a la veïna ciutat de Tortosa l’any 1579, deixant a la sort dels pagesos i pastors que s’estaven en aquells terrenys l’edificació del nostre monestir ubicat al carrer Convent de la nostra ciutat i del que actualment només se’n conserva la façana. Aquest desplaçament, recolzat pel Gran Castellà d’Amposta, va ser per iniciativa de la mateixa comunitat de monges i fou motivat per vàries circumstàncies negatives per al monestir; foren aquestes la manca d’aïllament que suposava el contacte continuat de visitants de pas que transitaven el camí d’Amposta a Alcanar, la manca de terrenys d’horta per al cultiu dels productes necessaris amb els que donar d’aliment al total de monges del monestir, a més de la disminució de les aigües naturals que donava la terra, i la causa més important de l’abandonament del nostre monestir: l’augment de la pirateria per part de corsaris moros que en ocasions arribaven fins i tot a desembarcar a les costes de la badia. La comunitat vivia sota una gran pressió al estar sotmesa a aquest perill tant amenaçador que ni tan sols les torres de defensa de Felip II varen poder fer desaparèixer del tot. Tant és així que la mateixa Torre de l’Àngel, ubicada a la gola principal del riu, va ser atacada per embarcacions turques el mateix any que es va acabar de construir, al 1575. Ni tan sols la Torre de Sant Joan, alçada l’any següent, va ser suficient per donar la protecció necessària a la comunitat.


Plànol del terme de la Ràpita de les monges
Sanjoanistes amb la seva llegenda, elaborat
per Manuel Antonio Santiesteban
Així doncs, i a partir d’aquest èxode de les religioses cap a Tortosa, la Ràpita es va convertir en una terra d’agricultors i ramaders que treballaven els terrenys que els tortosins tenien en règim d’usdefruit, ja que aquesta va ser la primera de les condicions del trasllat de la comunitat a la ciutat de les tres cultures.

Del 15 de juny al 10 de setembre de 1610 van ser expulsats
per aquest PORT DELS ALFACS 41.952 Moriscos provinents
de Catalunya i d'Aragó. La Generalitat de Catalunya, la Generalitat
Valenciana i el poble de La Ràpita s'honoren en erigir aquest monument
commemoratiu, testimoni perennde de concòrdia entre els Pobles
i ferm desig que mai ningué es vegi allunyat de la terra que
estima. La mar dels Alfacs mantindrà sempre viu el record
dels Moriscos expulsats. Setembre 1990.
El segon dels successos que va marcar el nostre territori condemnant-lo a la desolació i la destrucció, va ser l’expulsió dels moriscos. Quan se’n parla d’aquest fet de la història, la majoria de cops se’n solen recordar únicament els aspectes més importants i significatius, com la importància que va rebre la zona de la badia al segle XVII, el nombre d’embarcacions que van arribar-hi el 15 de setembre de 1609, i les quasi 40.000 persones que van partir cap a les seves terres d’origen, obligats per l’Edicte de Felip II. La veritat és que els successos van ser més aviat tràgics, tant per la gent honrada i nascuda a la península que es va veure obligada a marxar de les terres que l’havien vist créixer com per a les nostres terres, perjudicades com mai en la història s’han arribat a trobar.

La marxa de les embarcacions amb els expulsats va començar el 6 de juny de 1610 i va acabar el 25 de setembre del mateix any, gairebé un any després de l’arribada de les naus a la badia. Durant aquest temps, soldats i moriscos van conviure a la Ràpita i van fer tot el necessari per resguardar-se de la climatologia, i per a tal missió van començar a tallar arbres primer i a desmuntar les edificacions existents després per aprofitar-ne les bigues de fusta, i aquest va ser el destí del monestir i de les edificacions annexes: la destrucció. Es una sort el fet que avui dia conservem una petita resta del que en va ser.


Manuel Beguer i Pinyol, a banda de contar-nos com va ser la vida de les monges a Tortosa durant la seva adoració a la Verge de la Ràpita, ens descriu de la següent manera els paratges on ara estem vivint: … sabemos que se talaron infinidad de árboles de toda clase, especialmente algarrobos, no sólo para hacer leña para condimentar sus alimentos soldados y moriscos, sino también para construirse barracas donde guarecerse mientras esperaban las embarcaciones que habían de transportarles…según un testigo presencial, fue de tal importancia la tala de árboles allí efectuada – especialmente en la finca denominada de la Dehesa –, que algunas tierras contiguas al Puerto quedaron como eras, sin señal siquiera de haber habido en ellas árbol alguno.

Aquesta situació no va canviar gaire durant tot el segle XVII, doncs els registres de les monges no contemplen cap tipus de millora o actuació a les nostres terres. Mentrestant aquestes patien, a banda dels desbordaments del riu que les obligava a abandonar de forma puntual el monestir ubicat al barri de Remolins, les penúries de la Guerra dels Segadors primer i la de Successió després. La comunitat no es va lliurar dels setges, bombardejos i destrosses que aquestes guerres van fer patir a la ciutat i a la gent Tortosa. En ambdues ocasions el monestir va ser ocupat per les tropes que tenien ocupada la capital de la vegueria, però l’episodi més fatídic fou el produït després del setge de principis del segle XVIII, el dia 4 de desembre de 1708, en el que durant una revolta contra les tropes ocupants, els partidaris de l’arxiduc Carles III van prendre el monestir per obrir foc contra l’exèrcit del duc d’Anjou. Arran d’aquest fet, el governador de la ciutat va decidir enderrocar l’edifici per construir un nou tram de muralla, i així fou com el dia 11 de gener de 1709 va desaparèixer el monestir, a base de canonades efectuades des del Castell de la Suda.

Pel pas del temps, els terrenys de la Ràpita es van anar recuperant; pagesos, pastors i pescadors es van començar a instal·lar durant la primera meitat del segle XVIII mentre les monges construïen un nou monestir i es disputaven les nostres terres amb l’Ajuntament d’Amposta.

Es pot ben dir que el nom de la Ràpita va ser conservat gràcies a la comunitat de monges de l’ordre de Sant Joan que amb tanta fervor adorava a la nostra Mare de Déu des de Tortosa, i que durant més de sis-cents anys va estar gestionant i lluitant pel nostre territori. Així i tot, tant va ser el temps que el primer monestir de la nostra població va restar desocupat que els nous pobladors de la Nova Ciutat de Carles III van ignorar l’existència de la Mare de Déu fins que l’any 1920, i de la ma de Joan Torné i Balagué (Lluís de Montsià), la imatge es va voler donar a conèixer junt amb la història del monestir. Així ens ho recorda el mateix autor als Fulls Històrics Rapitencs. 







Jaume Vidal Cera

Els professors del Col·legi Carles III als anys 80



Com tot estudiant del col·legi Carles III, vaig començar a cursar pàrvuls a l’edifici petit i d’una sola planta, ubicat entre l’edifici vell i el de color groc. Recordo com ens ensenyaven les lletres, primer les vocals; les dibuixaven ben grans a la pissarra i ens les feien dir un per un i, entre lletra i lletra, ens feien retallar un dibuix clavant un punxó de fusta per tot el seu contorn, amb un tros de tela de color verd col·locat entre el full de paper i la taula, per no fer-la malbé. Vestits amb el “babi” i asseguts en aquelles diminutes cadires i petites taules de color verd clar de forma hexagonal, esperàvem a que la senyorita Sagrario ens cridés per llegir al seu costat. Pacientment, assenyalava amb el boli cada lletra al llegir-la, i amb el temps anava ampliant el repertori, afegint les consonants per fer síl·labes primer i paraules després, tot alternant aquesta lectura amb les hores de pati i els “cruasans” en bosses de plàstic.
Un cop superats els pàrvuls passàvem a l’edifici vell (que ja era vell en aquell temps) per fer primer d’EGB. A mi em va tocar a la classe de donya Orquídia, i val a dir que la recordo com la mestra més afectuosa, entregada i pacient que he arribat a tenir en la meva història d’estudiant. Ella era la nostra tutora i, al mateix temps, mestra de les poques assignatures que hi havia en aquell curs. Primer pintàvem els dibuixos que ens donava i després, molt poc a poc, dibuixàvem sobre un “tema lliure”. Recordo que donya Orquídia donava un retolador negre a tots els que acabaven dibuixant bé, per “repassar” el dibuix abans de pintar-lo.
La següent fase era el curs de tercer d’EGB al mateix edifici, però a una altra aula i amb una altre mestre. Aquest cop em va tocar a la senyorita Mari Ángeles, una senyora molt seria i estricta que ens portava a tots a ratlla. Recordo uns quants càstigs per no fer els deures; a mi (i a uns quants més, clar), ens feia quedar després de les classes a fer els treballs que havia manat per al dia següent. Ens donava “els conjuntos” a Matemàtiques, “el cuerpo humano” a “Naturaleza” i “las oraciones” a “Lenguaje”. Era el curs 1983-1984, i llavors tots els llibres eren en castellà, menys el de llengua catalana, clar. Recordo un dia en el que va venir a fer-nos una classe un invitat molt especial: el senyor Riba. Abans d’entrar, la senyorita Mari Ángeles ens va dir: “Poneros de pié que va a entrar el señor Riba” (aquest era el respecte que tot el professorat li tenia encara que ja fos jubilat). Aquell dia no vam fer classe de català perquè, malgrat només tenir nou anys d’edat, aquell home ens va donar consells sobre com ser bones persones al futur… ens va donar una petita lliçó sobre coses que ens trobaríem durant la nostra vida.

Col·legi Carles III (Google Maps)

Avençaven els cursos i també el pas pels diferents edificis que formen l’històric complex escolar. Vaig fer quart i cinquè (quint, com en deien llavors) a l’edifici groc, el del mig que quedava al costat de la pista de futbol. La tutora d’aquells dos cursos va ser donya Paquita Bayarri. Ens feia fer els “cuadernillos rubio” de sumes i restes, que després anaven evolucionant en dificultat i es convertien en divisions de dos i tres xifres i en problemes de caramels, pessetes i pomes que costaven un munt de resoldre. Recordo a donya Paquita com una gran professora, dedicada i pràctica a l’hora de resoldre les situacions que es creaven quan no fèiem els “cuadernillos”. Ho feia amb una gran cartolina de color blanc amb una quadrícula (feta a mà, clar) on hi havia els dies d’entrega i els noms. A cada casella apuntava una creu de color blau (exercicis fets i ben fets) o vermella (fets i mal fets) o un negatiu vermell (exercicis no fets). Recordo també que teníem una jove mestra de substitució que també es deia Paquita, i que entre nosaltres li dèiem Paquita “la falsa”, perquè la sta. Bayerri era la “verdadera”. Malgrat només tenir a donya Paquita, recordo també a altres professores d’aquell edifici. Eren donya Pina, donya Conchita Bullón i donya Lolita.

Sisè, setè i vuitè (sex, sèptim i octau) eren impartits a l’edifici més important del col·legi, al que tots volíem arribar: al dels grans (el de color “roig”). La meva primera classe va ser amb don Vicent, però don Vicent el baix, perquè hi havia un altre don Vicent que era alt. Ens donava matemàtiques, i mentrestant es feia un fart de fumar (llavors era una pràctica habitual que els professors fumessin a l’aula). Ens donava matemàtiques, i el recordo com un home tranquil i amb molta pau interior. Teníem també a don Joaquin, un home que de ben segur el recordarà tothom pel seu sentit de l’humor. De vegades es recorria el passadís del primer pis a sobre de la petita taula de fusta amb rodes, a mode de patinet, que suportava l’esquelet de plàstic amb els que ens ensenyaven els ossos del cos humà. Ens donava ciències socials (“sociedad”), i ens cridava un per un per donar-nos la lliçó d’història després d’haver-la explicat durant dos o tres dies. Quan arribava el dia “de preguntar”, es relaxava i s’estirava a la seva cadira mentre anava cridant-nos per sortir “a la palestra”, i ho feia d’una forma especial: “els acabats en zero”, “els divisibles per cinc”, “els que acabin en tres”. A mi quasi sempre em tocava, perquè tenia el número trenta. Hi havia també la seva dona, donya Ángela; ens donava llengua castellana. Donya Antoñita ens donava anglès i plàstica (“manuals”). Era molt bona dona,… massa. Els alumnes més inquiets (per dir-ho suaument), la feien treure de polleguera primer i disgustar després; tot i així la recordo com una molt bona professora d’anglès. Don Paco Luís donava llengua catalana i dibuix. Segons ell, una “borra” que queia baix del llapis al passar-lo pel paper era “criminal”. Ens va ensenyar les proporcions i a fer anar el “difulminador” i el tiralínies amb la tinta xina. Recordo que ens motivava a llegir llibres i, malgrat no tenir massa èxit entre els alumnes, tenia penjada a la paret una gran cartolina on assenyalava els llibres d’”Els grumets de la Galera” que cadascú de nosaltres ens havíem llegit. També hi eren don Vicent “l’alt” (Vicent Martínez), don Alejandro el director i don Alejandro el professor de llengua castellana i don Paco Ledesma, professor d’anglès, al que recordo com una persona molt simpàtica i amable que parlava molt ràpid, que ens deia "ingenieros" i que ens feia moltes bromes.


Hi havia més professors, però o no els recordo o bé no els vaig tenir, però segur que serien molts els rapitencs que van conèixer a aquestes persones tan entranyables i que ens podrien explicar moltes anècdotes curioses i divertides. A tots ells els recomano aquesta experiència, la d’escriure sobre temps passats per recordar experiències de la joventut. Es un exercici que, a banda d’envair-te de nostàlgia, ajuda a recordar antigues costums, vells amics i gent que ja no hi és. A ells és a qui dedico aquestes línies.


Jaume Vidal Cera

Plànol del Col·legi Carles III i relació de professors per edifici de l'any 1980



dimecres, 21 d’agost del 2013

Els buits de la nostra història

REVISTA RÀPITA Nº650. agost 2013

Massa sovint es diu aquesta expressió: …Es que La Ràpita no té història!. Doncs això no té res de veritat; el que passa és que no la sabem del tot, que és ben diferent. Se’n desconeix gran part, i hi ha un parell de buits importants, però no per això deixem de tenir-ne.



El primer d’aquests buits històrics avarca molts, molts anys: el mes passat parlàvem de la pintura rupestre de l’època del paleolític de 22.000 anys d’antiguitat, i si seguíssim parlant sobre allò que sabem del cert pels escrits antics, el capítol següent seria el document de l’any 1097 en el que consta, per primer cop en la història, el nom de la nostra ciutat en la donació que va fer el comte de Barcelona en Ramon Berenguer III al Monestir de Sant Cugat del Vallès. Son més de vint-i-tres mil anys sense proves, documents ni restes que ens donin pistes, senyals o proves de l’existència d’alguna cultura de l’edat antiga pels territoris que envolten La Ràpita.



Un dels llocs més interessants però menys estudiats de la Serra del Montsià, i del que se’n podrien treure algunes respostes, és el cercle megalític de Matarredona. Es tracta d’un conjunt de roques de considerables dimensions distribuïdes formant un cercle de 140 metres de diàmetre. L’època de construcció d’aquests monuments s’ubica a la prehistòria recent de l’edat de bronze, però els més antics daten del període neolític, amb gairebé 10.000 anys d’antiguitat. Es creu que aquest tipus de construccions, també anomenades cromlecs, eren monuments funeraris que també podien fer la funció de temples. El més conegut és el d’Stonehenge, a Anglaterra. També s’ha escrit que el de la Serra del Montsià podia estar dissenyat per fer d’observatori solar.

Entre els segles VII i II a.C., o sigui ara farà uns 2.500 anys, els pobles de les primeres cultures de l’edat antiga, els ibers, es van establir just a dos de les nostres ciutats veïnes: a Alcanar (la Moleta del Remei) i a Amposta (el Castell i les Feixes Tancades de l’Antic). Arribat a aquest punt ens podem fer la següent pregunta sobre aquest buit històric: Hem de creure’ns que els ibers van passar de llarg les nostres terres, incloent la serra del Montsià? A Ulldecona hi ha també un poble iber, a Santa Bàrbara, a Gandesa, a Vinebre i a molts llocs de les Terres de l’Ebre. Es pot dir que els ilercavons (així es deien els ibers de la part sud de Catalunya) tenien habitat tot el territori… excepte el de la Ràpita. I per què? Potser a dia d’avui les restes del nostre poblat ibèric es troben soterrades davant dels nostres nassos, pendents de ser descobertes. Qui sap!

Res podem dir sobre l’època romana malgrat que les nostres terres van ser de les primeres d’Hispània que es van conquerir cap a l’any 200 a.C. (farà uns 2.200 anys). L’any 27 a.C., ja amb tot el territori hispànic conquerit i durant la Roma Imperial, la Ràpita quedava embeguda dintre de la província més gran de les tres en que es va dividir la península: Tarraconensis. La capital d’aquesta, com podem deduir, era Tarragona (Tàrraco), i la ciutat important més propera a nosaltres era Tortosa (Dertosa). A banda d’aquest nucli de 12.000 habitants on es va establir una reconeguda cantera de marbre, trobem altres indicis de l’època dels romans a les Terres de l’Ebre: una vila romana a Bítem, un campament romà a l’Aldea, una altra vila a Jesús i d’altres viles prop de la Torre de la Carroba a Amposta, la descoberta a Riba-roja d’Ebre, la inscripció funerària a Campredó i un llarg etcètera, però a la Ràpita… RES! Un altre capítol de la història que, per desgràcia o per mala sort, ens ha passat de llarg.

Continuem amb l’època islàmica, quan les primeres dades històriques de La Ràpita comencen a aparèixer documentades. La Ràpita del Cascall, que era com s’anomenava al nostre territori a principis del segle XI, era una fortalesa bella, forta i inexpugnable, vora la mar; dotada d’una guarnició brava i, a més, encarregada de la gestió d’altres territoris. Així es descriu al document de donació de Ramon Berenguer III. Per aquest escrit i altres historiadors àrabs, sabem que hi havia una fortalesa o ermita en forma de torre i un pou miraculós del que, en una ocasió un exèrcit de cinquanta mil homes van beure la seva aigua sense que el seu nivell baixés. Pels aixecaments que es varen fer a l’època de Carles III, tenim una difuminada i petita idea de com era aquest conjunt arquitectònic i el lloc (podríem dir exacte) on estava situada aquesta torre, però res més. Cap runa, cap document de l’època islàmica ni dada sòlida o rellevant que ens permeti gaudir de l’estudi del nostre passat. Un altre cop ens hem de conformar amb el poc que tenim.

I més interrogants, aquest cop sobre l’època de Carles III. Ja n’hem parlat en moltes ocasions sobre el desconeixement dels plans que el monarca tenia preparats per a la nostra ciutat, i sobre el fet d’haver-nos de conformar amb la poca informació de què disposem. Com havia de ser La Ràpita segons els enginyers de la il·lustració? Un altre buit històric per afegir a la llista.

Malgrat aquest panorama tan desmoralitzador, crec que no hem de perdre l’esperança que algun dia augmenti el nostre patrimoni històric i cultural de la nostra Ràpita. Sempre hem de pensar en el futur; hem de ser optimistes i tenir en compte que en qualsevol moment, remenant pels arxius històrics nacionals i parroquials, pot aparèixer la informació tan desitjada amb la que es puguin emplenar tots aquests buits. També hem de pensar en l’arqueologia i en totes les restes d’antigues civilitzacions que poden estar soterrades sota alguns dels carrers de la nostra ciutat, esperant per ser descobertes. 

A més, hi ha altres fets històrics que no han deixat patrimoni però sí que han permès el reconeixement de la Badia dels Alfacs com a indret d’interès històric. Així és com al juliol del 1980 recordava Eduard Sánchez tots aquests importants esdeveniments: … i la Badia dels Alfacs, tan petita en superfície i universal en perspectiva, capitaneja magistralment la cronologia històrica rapitenca. Aquí Ramon Berenguer III en la primera conquesta catalano-cristiana al sud de Catalunya. Aquí l’expulsió dels moriscos d’Aragó per la platja “en los Alfachs a la Rápita”. Aquí Pere el Gran partint cap a l’empresa de Tunis i Sicília. Aquí l’armada catalana de Jaume II i la flota d’Alfons el Magnànim partint cap a la conquesta de Sardenya. Aquí l’almirall genovès Andrea Dòria lluitant contra els moros en una de les seves correries per la comarca. Aquí el desembarcament de Carles Lluís, comte de Montemolín, en la l’intent carlista per aconseguir el tro d’Espanya… Aquí Carles III ordenant les Reials Obres per a la fundació de la Ciutat i fer dels Alfacs un dels ports més importants del Mediterrani…

Malgrat la manca d’informació general, les dades de les que disposem són moltes, les suficients com per animar a tots els lectors a participar en la creació de les rutes històriques de La Ràpita per oferir-les als visitants. Segur que aquests itineraris culturals ajudarien també a obrir línies d’investigació i, el que és més important, contribuirien a mantenir viu l’interès pel nostre patrimoni i els nostres espais històrics i culturals mitjançant la transmissió del seu contingut a les escoles locals. Seria un orgull per a la nostra ciutat que tots i cadascun de nosaltres tingués clares les nostres arrels, no n’hi ha cap dubte.

Per últim, aportar una imatge sobre el centre històric de la Ràpita, la zona de l’actual mercat municipal on s’hi mesclen vàries èpoques de les que s’han vist en aquest article. La ràbida i la torre islàmica, el conjunt del monestir de les monges santjoanistes del carreró del Convent, i la bateria de defensa que formava part del primer dels projectes de Carles III, de l’any 1748.

Aixecament de la construcció de l'època islàmica que hi havia
al territori de La Ràpita, amb el Ribat, la Torre Mora de la Ràpita
i el conjunt del Monestir Santjoanista.


Aixecament posterior fer a l'època de Carles III, amb la superposició
dels elements descrits a la imatge anterior i de la bateria projectada,
ubicada on actualment tenim el mercat municipal.
...