Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 12 d’abril de 2013

El projecte de la població (I)

REVISTA RÀPITA Nº645. MARÇ 2013
U de juliol de 1780 a les dotze del migdia. Un dia d’estiu massa calorós per Francesc Llobet. Està al mig del camp rodejat d’oliveres, garrofers i males herbes, envoltat d’un gran núvol de pols i cansat d’escoltar els crits dels treballadors mentre fan fora d’arrel tots aquells arbres a contrarellotge abans que arribi el Monarca amb la comitiva. Unes paraules li retronen sense parar a dins del seu cap: “Sóc massa vell, per tot això.” Mentre hi pensa, es treu el mocador d’una de les butxaques de la gruixuda jaqueta i se’l passa pel front, vell i arrugat, per eixugar-s’hi la suor. “I què fa, aquest home, que tarda tant? ”.
El Sr. Llobet és enginyer. Treballa per l’Estat des que tenia 15 anys, i d’aquí a poc en farà 60 que va ingressar al cos d’Enginyers de la Reial Acadèmia. Des de llavors no ha parat de treballar per tot el país, dissenyant nous projectes o gestionant les obres públiques ja començades que el Rei Carles III promou arreu del territori.
La setmana passada va rebre una carta al seu domicili de Barcelona en la que el ministre Floridablanca, sota les ordres del Rei,  l’emplaçava a la Nova Població que s’estava construint a la badia dels Alfacs per acompanyar a Sa Majestat en una primera visita a les obres. Segons deia la carta, Carles III volia que el Sr. Llobet li expliqués en primera persona les bases del disseny de la nova ciutat que s’havia començat a construir. També volia comprovar, aprofitant l’estada, la marxa dels treballs al canal de navegació i a la bateria de defensa que el mateix enginyer va dissenyar l’any anterior.
I allí estava, palplantat al mig de l’indret on s’havia de construir la més petita de les dues places de la nova població, la que havia de fer de balcó a peu de mar per poder contemplar la badia, les drassanes i el moviment comercial que s’havia de generar en el que havia de ser el primer port del Mediterrani; i tot protegit pel famós Muncià. Era aquest un massís muntanyós coronat per una gran roca que, segons deien els obrers de la zona, estava foradada pel bell mig, i que el forat era tan gran que ni amb mil persones es podria tapar.
De sobte s’aturaren la remor i els sorolls que produïa el treball de tota aquella gent. Havia arribat el rei, sense comitiva, només acompanyat d’un jove servent que era qui havia escampat la veu per a que els treballadors deixessin la feina. Poc a poc, a ritme tranquil i amb pas elegant, el monarca es dirigí al lloc on es trobava en Llobet. Aquest, estranyat pel fet que Sa Majestat no anés acompanyat del seu nombrós sèquit habitual, va pensar de seguida: “¿Li haurà agradat, la primera de les places? Espero que s’hagi adonat de l’efecte de solemnitat que he volgut donar al fer-la ben gran per dignificar l’entrada de la ciutat.” El monarca, enlloc de fer cap comentari al respecte o de saludar a l’enginyer, es va limitar a preguntar: “Expliqueu-me, bon home. Com van, les obres de la meva població?”.
Per Llobet allò ja era massa. Havia donat la seva vida per prestar multitud de serveis a aquell senyor que tenia al costat; havia viatjat per indrets remots, la majoria bruts i miseriosos, amb l’objectiu de confeccionar estudis de ports, fortificacions, ciutats, cementiris i fins i tot obres de regatge. No obstant això, li havien denegat la Creu Pensionada per una simple qüestió de manca d’aportació de papers, i a sobre va haver de demanar un augment de sou, que li van concedir amb la condició que justifiqués el seu precari nivell de vida mentre continuava treballant als seus setanta-cinc anys. “Després de tot això, i no em diu ni bon dia”, va pensar.  L’enginyer, però, en un gran esforç de contenció, va acotar el cap i començà a donar explicacions al monarca:
“Majestat, per ara tot va segons el previst. El quarter de la plaça major està acabat quasi en les seves tres quartes parts, i ja han començat amb les obres de la font i l’enjardinament  del seu pati interior. Com podeu veure, aquí on estem s’està netejant la zona per portar a terme la construcció de la plaça que farà les vegades de mirador de la badia i des de la que també podreu contemplar el port, la base naval i les drassanes. Fa un moment he replantejat els punts que la delimitaran i, ves per on, m’ha fet tot l’efecte de tenir al davant un gran tall de cóc, del ràpid, clar.” En Llobet tenia aquesta petita broma preparada per trencar el gel amb Sa Majestat, però no va produir els efectes que ell desitjava. Al contrari, en Carles III va adoptar un posat seriós i se’l va quedar mirant fixament als ulls durant uns segons que a l’enginyer se li van fer eterns. A la fi, aquest va entendre que havia de continuar sense fer més bromes ni comentaris fora de lloc com aquell.
Després d’aclarir-se la gola, va continuar: “Està previst que les obres del canal de navegació amb la dàrsena i l’edifici per als magatzems i oficines estiguin del tot enllestides cap a finals d’any; mentrestant, s’han començat a baixar els primers blocs de pedra del turó que hi ha al peu de l’antiga torre de vigilància per construir la bateria de defensa projectada a l’indret on hi ha la torre móra, l’antic monestir i les seves edificacions annexes.
Avui mateix hem ubicat la glorieta reial a la part alta de la futura població. Des d’aquí on estem podeu veure l’acopi de tots els materials necessaris per construir-la que s’ha fet just al costat i, si hi poseu de la vostra part, podreu imaginar-vos l’efecte que causaran els jardins reials que creuaran la ciutat per l’eix imaginari que va de la muntanya al mar. En breu començarem a excavar les rases per ubicar la canonada que portarà l’aigua a les dues fonts que es disposaran entre mig d’aquesta bella rosaleda. Quedarà talment com els Jardins Reials d’Aranjuez, com Sa Majestat desitjava.”
De sobte, el Rei parlà: “Les cases particulars i els palaus. Per quan està prevista la seva execució?”.



Com el lector haurà pogut deduir, aquesta història es succeeix al bell mig de la Plaça del Cóc en un temps en que a La Ràpita només hi havia arbres, horts i grans extensions de terrenys explotades per les monges santjoanistes. Les obres del Rei Carles III van començar a principis de l’any 1780 i sí, el Senyor Llobet va existir realment. Tal com diu aquesta història, va ser aquest enginyer el qui va projectar la bateria de 14 canons a les immediacions de la torre móra, on avui hi ha a sobre el mercat municipal, i prop de les construccions que havien edificat les monges al voltant del seu monestir. També és cert que Llobet va redactar un informe dirigit al Rei Carles III en el que destacava la viabilitat de crear una nova població a aquell bell territori. El que no queda tan clar és si realment va ser ell el qui va redactar el primer projecte de la “Real Ciudad de San Carlos de la Rápita”, i és en aquest punt on intervé la imaginació del qui escriu aquestes línies. Al gravat adjunt apareix el rei amb Llobet al darrera, la plaça del Cóc al fons amb els operaris treballant-hi i més al fons el turó de la Guardiola amb el Montsià (aquestes serres s’han afegit manualment a la pintura). El dibuix s’ha extret del llibre “LA ILUSTRACIÓN EN CATALUÑA: La obra de los ingenieros militares” de varis autors, entre ells JORDI OLIVERAS SAMITIER).



En Llobet, sorprès per aquesta pregunta inesperada, va contestar-la mentre es treia la suor del front: “Majestat, per ara no tenim planificada aquesta part de les obres de la població. Ens hem centrat en la part urbanística per definir les traces i així determinar els llocs exactes on han d’anar els edificis. Durant aquesta setmana he de replantejar amb Francesc Canals els porxos de la plaça major on han d’anar ubicats aquestes construccions, però si és el vostre desig, puc marcar també el palau d’estada per als ministres. No és massa complicat; de fet, el treball per dibuixar al terra les quatre grans columnes i la línia de façana no comportaria massa temps, d’aquesta forma us faríeu una idea del petit porxo que s’hi formarà i…”. El monarca l’interrompí: “No cal, Llobet, no cal. Feu la vostra i ja està”. L’enginyer es sufocà, si podia ser, més del que estava. A dins seu es digué: “Sempre igual,… sempre acabo parlant pels colzes. La meva dona sempre m’ho deia, carai”. 
L’explicació del tècnic continuà: “Per ara, Majestat, és tot el que hi ha. Aquests dies, a banda d’inspeccionar tot el treball de camp, estic fent l’aixecament del lloc on es preveu la ubicació de les drassanes, a la parcel·la que s’ha format entre la desembocadura del canal de navegació i aquesta mateixa plaça”.
Mentre feia tot aquest resum al Rei, en Llobet anava assenyalant a un paper tots els llocs als que feia referència. Aquest document era un petit plànol que tenia a sobre d’una vasta taula de fusta improvisada: “Ara, però, he de fer-vos partícip dels imprevistos sorgits, la majoria causats per les desavinences entre l’encarregat de les obres, Francesc Canals, i l’antic constructor, Juan Ortega. Aquest últim va portar a terme pel seu compte, mentre el Sr. Canals estava fent llit degut a una forta febrada, la construcció dels fonaments d’alguns edificis de la part baixa de la ciutat. Va excavar les rases per a les bases d’una fonda que no consta al projecte i que era, segons ell, necessària per als nouvinguts a la població, i també va ubicar les cotxeres allà on li va convenir, sense consultar en cap moment el Reial Projecte, i el resultat han estat unes edificacions i places que no s’assemblen en res al document aprovat per vos. Si em pregunteu la meva opinió, Majestat, crec que…” De sobte, el Monarca l’interrompí de nou per començar a parlar en un to altiu: “Llobet, ara ja està fet. Deixi-ho córrer, però us agrairé que en un futur informeu de seguida a Floridablanca  per a que pugui prendre les accions adients respecte a les feines mal executades o a aquest tipus d’imprevistos.” Va fer una pausa i va avençar en direcció a la muntanya. “Miri, senyor Llobet. M’he informat sobre el vostre llarg historial durant tot aquest temps que porta al meu servei, i val a dir que vaig quedar francament impressionat amb tota la feina que ha fet durant tants anys, però el que més valoro de vostè és la opinió que té d’aquest indret. Crec que vostè i jo pensem el mateix, que aquesta ciutat esdevindrà algun dia una segona capital del regne. El seu informe de viabilitat sobre la construcció d’aquesta Nova Població va impressionar molt als ministres, sobretot al meu fidel Floridablanca, però no va agradar gens als arquitectes de la Cort. Sé de part certa que Sant Carles ha esdevingut motiu de burla entre el personal administratiu del Palau, i que han estat precisament en Sabatini i Villanueva els que han començat la juguesca tot escampant pels passadissos del Palau Reial que aquesta ciutat serà invisible per sempre, i que ningú arribarà a veure-la acabada perquè a la marxa a la que s’està construint no s’arribarà a acabar mai. I sabeu una cosa, Sr. Llobet?” Mentre feia aquesta pregunta, en Carles III es girà de sobte per mirar a en Llobet. “Que tenen raó. Només cal veure el document amb el que està treballant vostè, un tros de plànol brut, esgarrat i rebregat.”



segona part

Tot seguit el rei va fer tres passes per quedar cara a cara amb l’enginyer, i amb els nassos separats a escassos centímetres, li continuà parlant: “Esperava veure els jardins reials i els fonaments del meu palau com a mínim començats, Senyor Llobet. Què hi ha de l’Esglèsia, Senyor Llobet? Ni tan sols veig el lloc on s’ha de construir, i no em posi l’excusa dels contractistes que fan les obres perquè des del mes de febrer que, fent cas als seus precs, vam fer el canvi de Juan Ortega per Martí i Pintat, el nou constructor.” Va fer una pausa mentre es treia un mocador d’una butxaca de l’interior de l’abric; en eixugar-se la suor del front el rei continuà amb el seu discurs: “I ja no sé si preguntar-li pel motiu que avui em porta aquí, Sr. Llobet. Aquestes obres m’estan buidant les arques reials i el més greu és que, confiant amb gent com vostè, no he parat de parlar arreu d’Europa sobre la meva reial ciutat al Mediterrani, i com es pot suposar, ho he fet en proporció als diners invertits. El meu fill Ferran està esperant amb impaciència l’acabament de les obres per venir de visita des de Nàpols per mar i…” De sobte, el monarca va deixar de parlar. En Llobet va veure que els seus ulls ja no el miraven a ell, sinó a alguna cosa que hi havia darrera seu i, efectivament, el rei deixà de banda a l’enginyer i es dirigí a l’extrem d’aquella plaça on hi havia el mur que feia de balcó. Es va recolzar a aquella barana per veure millor el que havia vist mentre esbroncava a en Llobet i finalment es girà cap a ell amb una mirada fulminant: “Senyor Llobet, què significa tot això? Què és tot aquest desori de xaboles? I què…?” L’enginyer, veient la que estava a punt de caure, el va interrompre: “Senyor, són les vivendes dels treballadors, senyor”. Aquest s’havia deixat de torcar la suor del front i, amb un pas descompassat que deixava entreveure la pressió a la que estava sotmès, avançà cap al lloc on era el rei: “Senyor, en algun lloc han de viure, aquesta gent. A més, està tot controlat, cap de les petites construccions fetes pels mateixos treballadors envaeix els espais reials…potser sí que estan algunes a tocar del camí que uneix la població amb els magatzems del canal de navegació, però ho arreglarem, no patiu,… si us plau.” En Llobet estava més que desesperat. Estava a punt d’implorar perdó al monarca i de demanar-li clemència per aquests errors tan greus.

“Què és allò d’allà? M’ho expliqueu?”. El rei, amb el rostre de color vermell, quasi morat, havia dit aquestes paraules mentre assenyalava un edifici que s’estava construint a pocs metres de la part sud d’aquell balcó. En Llobet ara podia escoltar la seva respiració, exageradament ràpida i pronunciada, i també veia com aquells ulls reials començaven a sortir de les seves òrbites. “Es la fonda de la que us he parlat, altesa, la que va començar a construir l’antic constructor de la ciutat, en Juan Ortega”. Mentre el Llobet pronunciava aquestes paraules el monarca va fer una senyal al seu servent per a que s’acostés allà on eren. El rei havia tornat a canviar de color; estava blanc i pàl·lid, i quan el servent se li acostà, aixecà el braç esquerre sense mirar-lo tot indicant-li que necessitava de la seva ajuda per incorporar-se i començar a caminar. Quan se sentí segur, va fer un parell de passes feixugues amb la part esquerra del seu cos recolzada a aquell jove ajudant i a la vegada digué aquestes paraules a en Llobet: “Senyor Llobet, no vull aquelles xaboles al mig de la meva ciutat; vull el meu palau amb els seus jardins a la part del darrera, vull veure enllestida l’església i el passeig de la muntanya al mar i, per si no ho ha notat, no vull aquesta punyetera fonda. Senyor Llobet, jo recordo perfectament el vostre projecte però sembla que vos no, i aquest conformisme per part vostra és el que em treu de polleguera. Ja vaig dir-li en el seu moment que el meu desig no és altre que contemplar des de les alçades la meva ciutat del mediterrani, tot just des d’aquella glorieta reial que no heu tingut els sants pebrots de començar. Des d’aquell indret, els meus convidats i jo hem de contemplar el port amb les seves bateries de defensa i el moviment dels vaixells comercials transportant mercaderies, i hem de divisar la plaça on estem, les drassanes, la primera base naval militar de l’estat al Mediterrani i el canal de navegació amb les embarcacions enfilant-se riu amunt… i com comprendreu, aquesta fonda i aquelles miserables xaboles m’estan contaminant totes aquestes vistes. M’heu entès, senyor Llobet?” Al Llobet no li va agradar gens la forma amb la que el monarca va pronunciar el seu cognom aquest últim cop. Li va faltar al respecte i això va fer que l’enginyer adoptés una aptitud passiva i tranquil·la produïda per la desesperació que sentia en aquell moment. A penes va poder acabar de dir “Si altesa, entesos” quan el rei, allunyant-se com podia recolzat encara al jove ajudant, li digué: “Tindreu noticies meves molt aviat, Senyor Llobet”.

L’enginyer es va quedar al mig de la plaça, es va treure el mocador de la butxaca i, mentre s’eixugava la suor del front digué: “Sóc massa vell, per aguantar tot això”.

Van passar dues setmanes durant les quals el nostre enginyer no va parar de donar voltes als fets que s’havien succeït aquell dia, i malgrat que Carles III va marxar enfurismat amb ell per no complir les seves expectatives, el que realment havia trasbalsat a en Llobet va ser el fet d’haver-se descuidat el projecte de la Nova Població. El dia abans de la visita Llobet va marxar de casa seva sense els plànols que havia de mostrar al monarca, i no se’n va assabentar fins que va arribar a la mateixa ciutat; llavors va recordar que se’ls havia deixat al rebedor del seu domicili, a Barcelona. Mai li havia passat res semblant en tots els seus anys com a enginyer, i per això li preocupava la possibilitat que el seu cervell comencés a fallar a causa de la seva avançada edat. “I mira que aquells plànols no passen desapercebuts, no”, es deia a ell mateix. De fet, tenia raó.

Els plànols de la Nueva Población de San Carlos de la Rápita, com deia a l’encapçalament dels mateixos, eren dos documents immensos que enrotllats mesuraven quasi un metre i mig de longitud cadascun. El primer era un plànol general de la ciutat dibuixat a escala 1:2.000 en el que el nucli urbà es veia molt petit degut a les grans dimensions del port projectat i a la extensa longitud de línia de costa que abraçava el terme. Dibuixada enmig del plànol hi havia una gran rosa dels vents assenyalant el nord i la resta de punts cardinals, i també s’hi podia trobar la desembocadura del canal de navegació a la badia dels Alfacs amb els grans magatzems per conservar les mercaderies i la dàrsena que permetria la seva càrrega i descàrrega.


El segon d’aquells plànols era fet a escala 1:1.000 i era una ampliació de la ciutat i els seus carrers, i s’hi podien veure tots els elements que havia citat el monarca en la seva visita: la glorieta i el passeig reial amb les dues fonts, la gran plaça porxada i la de sota més petita on hi havia el balcó; els jardins, l’església, la bateria de defensa i l‘esplanada portuària on es distribuirien els productes vinguts de les índies per transportar a altres indrets del país.



En ambdós documents hi havia un encapçalament a sobre on constava el títol i l’explicació de tot el que hi havia dibuixat. Tot plegat quedava enumerat per lletres, i cada lletra feia referència a l’element que es descrivia a l’explicació. Així era com li havien ensenyat a Llobet a l’acadèmia d’enginyers.



Llobet estava realment preocupat per aquella errada tan greu provocada pel seu oblit i no deixava de pensar en els comentaris que devien circular per la cort sobre el cabreig del rei per culpa de la Nova Població. A més, des d’aquell dia que l’enginyer no feia net; no parava de cometre greus errades i d’oblidar-se de coses tan importants com les cites amb l’equip d’enginyers amb qui estudiava altres projectes reials. Ell mateix s’adonava que la cosa anava de mal en pitjor i que era el seu estat de preocupació envers les conseqüències d’aquella visita el que provocava aquella distracció constant i la contínua manca de memòria, però la gota que va fer vessar el got va ser la carta que va rebre el dia 3 d’agost, escrita per la mà del mateix ministre Floridablanca. En ella el senyor Moñino expressava el seu descontent al no rebre noticies sobre els avenços dels dos treballs en els que Llobet participava com a enginyer en cap: l’elaboració d’un eixample a un sector de la ciutat de Tarragona i el disseny d’un quarter d’infanteria i cavalleria per a l’ampliació de les drassanes de Barcelona. La missiva deia que si en una setmana no es prenien decisions envers aquests projectes reials “…su persona será reemplazada por el Sr. Pedro Martín Paredes Cermeño, quien acudirá de Galicia de forma expresa para relevarle de su cargo inmediatamente .” 
Aquella alternativa no li feia gens ni mica de gràcia, i s’esgarrifava sols pensar amb la possibilitat de ser rellevat del càrrec per un altre enginyer. “Només farà falta que perdi el lloc que ocupo per a que em rebaixin a la misèria, que és el que volen. A més, no serà aquell pilota de Cermeño qui em prengui el lloc,… tan amic que era amb el seu pare!”. 
La reacció del vell enginyer no es va fer esperar. Malgrat que ja feia dies que li anava pel cap, al final es va decidir i va optar per visitar al seu amic Agustí de Betancourt per demanar-li consell sobre la seva situació. 
Llobet va conèixer Betancourt al coincidir en un parell d’ocasions a la cort, i no acabava de veure de quin peu calçava. Del dia que van mantenir la primera conversa, a la celebració del desè aniversari de l’acadèmia d’enginyers, que ja no li va fer el pes. Quan els van presentar va mantenir de seguida amb en Llobet un tracte massa cordial i amistós en excés, com si el conegués de tota la vida, i això a l’enginyer no li va quadrar massa. Aquell tipus de gent no li agradava; a més, Agustí Betancourt no va parar d’assetjar-lo des d’aquell primer encontre per quedar per xarrar o per anar a caçar, i dia rere dia enviava al seu servent a casa seva per demanar un encontre. “Al final creuré que es vol casar amb mi!”, pensava en Llobet. I és per aquest motiu que li feia tant respecte visitar-lo, però ja s’havien esgotat les altres opcions. Ja estava fart de visitar metges i de sentir com deien tots els mateix: que es prengués uns dies, que només es tractava d’estrès, que no era normal estar tan lúcid a aquelles edats i que tard o d’hora els anys passen factura,… “Xorrades!”. 
Sobre l’activitat d’Agustí de Betancourt ben poca cosa sabia, i desconeixia a què es dedicava exactament. Per la cort es deia que era una mena de científic avesat a la química que es dedicava a inventar objectes estranys i a construir màquines molt aparatoses. També circulava un rumor que deia alguna cosa sobre aixecar coses del terra i aguantar-les surant a l’aire amb la ment. Tot això a Llobet li era igual. Ell només tenia present la part que li interessava, que eren els avenços en medicina pels que Betancourt era reconegut. Això el va motivar a escriure-li una carta per dir-li que, si no tenia cap inconvenient, el científic el visitaria en quinze dies. També li explicava de forma breu la situació per la que estava passant, per si creia convenient portar a terme alguna mena de preparatiu per al seu tractament. 
En Llobet va partir cap a Madrid el 10 d’agost i tres dies després es dirigia a la casa del científic. El va veure al peu de les escales del seu domicili, esperant tot neguitós i aguaitant tot girant el cap a esquerra i dreta per veure si arribava el seu convidat; quan el va veure va fer un gran somriure i va començar a creuar el carrer ràpidament i sense mirar per caminar en direcció a l’enginyer. “Encara l’atropellarà un carruatge. Què ruc!”. Quan encara faltaven uns metres per trobar-se, el senyor Betancourt es va ficar de seguida a xerrar pels colzes i amb un volum de veu exageradament elevat digué: “Ah, senyor Llobet, l’estava esperant. Ja ho tinc tot preparat. No us preocupeu que amb el meu remei us avivaré la memòria per tenir la ment tan lúcida com un jove de vint anys! Però veniu, entreu a casa meva i allà ho veureu tot”. 
Llobet va seguir les passes del científic, va pujar les escales exteriors darrera d’ell i es va introduir a l’interior de l’edifici. “Però què ha fet aquest home? Està com un llum!”. Llobet va pensar això quan va veure que Betancourt havia convertit el gran rebedor de casa seva en un improvisat i caòtic laboratori. A sobre d’una petita taula de fusta hi havia tot d’ampolles amb productes químics i líquids de colors que treien fum, a un racó, al costat d’una perxa colossal, hi havia una mena de llit amb corretges per amarrar les extremitats d’una persona, i peces metàl·liques de formes estranyes plenes de greix estaven escampades pel terra i per sobre de les cadires de tela de vellut que en algun moment devien formar part d’aquell rebedor; però el que més el va impressionar va ser una gran estufa improvisada amb un foc immens que es trobava al mig d’aquella estança, amb una mena de caldero a sota i una gran bombolla de tela a sobre… que s’aguantava sola en l’aire!. Al veure aquell tètric escenari Llobet va pegar mitja volta sense dir res decidit a començar a córrer per escapar el més aviat possible d’aquella bogeria, però en Betancourt el va enxampar per les espatlles mentre començava a xerrar pels descosits altre cop: “No us espanteu, amic meu; reconec que l’aparença d’aquest improvisat laboratori no és gaire agradable, sobretot per la manca d’il·luminació del meu rebedor, però l’entusiasme que em va causar la vostra carta va fer que em fiqués a treballar al primer lloc on em trobava en aquell instant i… voilà! Però bé, anem per feina… estireu-vos al llit que veieu en aquell racó i no patiu, que les corretges no faran falta… i agafeu aquell petit tub metàl·lic amb una petita agulla a l’extrem, que jo em rento les mans i ara vinc”. Llobet el va obeir, però va optar per asseure’s enlloc d’estirar-se. “Bé, esteu a punt?” Agustí li havia fet aquella pregunta mentre subjectava aquell tub metàl·lic amb una ma i el seu braç esquerre amb l’altra. Llobet va estirar el braç amb violència per alliberar-lo del seu amfitrió tot dient: “Però què dieu, ara?! De què va, tot això? Potser que abans de fer res m’expliqueu les vostres intencions, no us sembla?”. Estava emprenyat, i així ho va fer entendre a Betancourt. Aquest, amb un posat més calmat, va desar l’instrument a sobre el llit i es va asseure a una cadira que hi havia a un costat: “Teniu raó, amic meu. Perdoneu el meu entusiasme, però és que he estat esperant aquest dia amb moltes ganes… Mireu, porto uns mesos fent experiments amb aire calent; no us arribaríeu a imaginar les coses que s’hi poden fer amb l’invent d’aquests francesos!”. Mentre el científic deia aquelles paraules assenyalava un gravat que hi havia penjat de la paret, amb dibuixos de globus molt pareguts al que tenien davant seu.





“Però a banda de la física, i com vos ben bé sabeu, també sóc un estudiós de la medicina i els remeis naturals, i per això em dedico a fer proves unint tots dos camps.” Llavors es va aixecar d’un salt per caminar fins la foguera. “Això que veieu aquí és una bossa d’aire calent que s’aguanta sola, surant a l’aire. Aquest fenomen és degut a que l’aire calent pesa menys que no pas el fred, i la força que fa…“ Betancourt va entendre per la mirada del seu convidat, que allò no venia al cas. “Bé, anem al gra… La meva intenció, senyor Llobet, és submergir-lo a… la bombolla regressiva!”. Va remarcar aquelles paraules com si fos el presentador d’un gran espectacle teatral. “Tot seguit li administraré una dosis de 1,5 mil·ligrams de melatonina, per a que pugui dormir tranquil, i no s’esveri, que és un remei del tot natural i segur. Després li col·locaré prop del seu rostre l’extrem d’aquesta mànega que està connectada a la gran bombolla per a que l’aire calent que hi surti es mescli amb les essències que hi ha al caldero ubicat a sobre del foc i faci els efectes desitjats al respirar-lo. Bé, comencem?” En Llobet es va espantar encara més. “Quins efectes? I quines essències?”, va preguntar tot nerviós. “Veurà, amic meu. Vaig a ser-li del tot sincer. Suposo que vostè mateix haurà pogut comprovar que els metges d’avui dia no poden arribar a cobrir les necessitats dels pacients amb malalties mentals, i amb això no vull dir que vostè sigui un boig, clar. L’òrgan del cos humà que dirigeix el nostre sistema motor, és a dir, el cervell, és molt delicat, i el que jo crec és que no es tracta d’obrir-lo per treure’n el bocí espatllat per reparar-lo a fora i tornar-lo a col·locar. No obstant, els investigadors d’avui dia no fan més que obrir els cranis dels pacients i marranejar pel seu interior per veure com reaccionen mentre aquests estan conscients. Jo no m’hi faig, amb aquesta macabra pràctica. Jo… estimulo el cervell”. Tot dient aquestes últimes paraules, el científic va fer un posat simpàtic mentre aixecava les celles i feia un somriure dirigint la mirada a un punt imaginari. “Què vol dir això, senyor Betancourt? No pretendrà convertir-me en un retardat?” Betancourt es va mirar a en Llobet de dalt a baix amb cara de resignació. “Amb el meu remei li obriré la ment, estimat Llobet. Crearé un pont entre els neguits que li provoquen el malestar i la meva persona, que farà d’interlocutor. Vostè no ha de fer res, només dormir. Ja veurà, home. Tot anirà bé”. Quan Betancourt anava a prendre el somnífer altre cop, un Llobet inquiet es va incorporar per frenar al seu amfitrió en la recerca del tub metàl·lic. “Abans m’ha d’explicar una altra cosa, Agustí. Heu nomenat unes essències…”. El científic el va tallar. “Ah, si! La medicina de Déu”. En sentir-ho, la cara de Llobet es va transformar de seguida. “Déu meu, no feu aquesta cara, home!. Així és com anomenen aquesta essència a Anglaterra. Me la va donar un comerciant que hi va viatjar i que em va explicar quines eren les seves propietats medicinals. També em va dir que els egipcis ja la feien servir, i els grecs, i els romans… fixi’s vostè! I sap com se’n diu, realment? Adormidera. Però més curiós és el seu nom científic: Papaver Somniferum… però més sorprenent encara és el seu nom comú: OPI!”. I mentre Betancourt pronunciava aquesta paraula amb força, clavà l’agulla amb la droga al braç d’en Llobet qui, absorbit per les explicacions del científic, no s’havia adonat que aquest havia pres la injecció amb molta cura per a que no se n’adonés. L’enginyer no va dir res, i això va sorprendre a en Betancourt. “Quina cara de ximple que se li ha quedat! Que no dirà res, ara? Crec que per ser enginyer és una mica lel·lo” El rostre d’en Llobet era en veritat tot un poema. Els ulls se li anaven tancant molt a poc a poc i tenia el nas arronsat i la boca oberta, i les celles se li anaven arquejant a mesura que s’anava adormint. A la vegada anava caient sobre el llit i al final s’hi va quedar en posició fetal per despertar unes hores més tard…

“senyor Llobet, senyor Llobet!! Ràpid!” El dolor de cap era insuportable. Va notar la primera punxada al tossir per la fum que hi havia a la sala. Unes mans el van ajudar a llevar-se després de posar-li a sobre una manta gruixuda i acte seguit el van obligar a córrer cap a la porta i a sortir a l’exterior, on de seguida va agafar aire per omplir els pulmons. Continuava tossint. “Bé, senyor Llobet; sembla que se m’ha descontrolat una mica el foc que havia encès per al globus, però ara l’apagarà el meu servent… però anem a aquell banc per a que pugui asseure’s”. Una vegada acomodats allí mateix al carrer, Llobet va preguntar-li entre esbufegades i tossits què havia passat i perquè li feia tan mal el cap. “Això no és important, senyor Llobet. Són efectes secundaris que ja no notarà d’aquí a unes setmanes”. En sentir això, Llobet va deixar de tossir per aixecar el cap i mirar-se a Betancourt amb expressió de sorpresa. “Bé, la qüestió és que l’experiment ha funcionat… És un xerraire, vostè! Diu moltes més coses quan dorm que no pas despert!”, deia el científic mentre reia. Llobet va començar a canviar la cara fins que Betancourt va adoptar un posat seriós. “Bé, senyor Llobet. Començaré, si em permet, pel diagnòstic.” Betancourt es va treure un paper de la butxaca de l’abric i va continuar parlant. “El canvi que està patint en les seves aptituds no ve provocat pel tracte que Carles III va tenir amb vostè el dia de la famosa visita, i tampoc l’ha causat una situació econòmica o personal per la que pugui estar passant. Es tracta d’un fet puntual, d’una preocupació en concret que el neguiteja sense que vostè pràcticament ni se’n adoni, i aquesta preocupació té molt a veure amb la ciutat de… crec que en deia Sant Carles a la seva carta”. Llobet no es va immutar. Això no li venia de nou, ja que els trastorns van començar per culpa dels plànols de la Nova Població. Betancourt continuà: “Vostè, senyor Llobet, té por que les obres de la ciutat de Sant Carles no acabin”. L’enginyer es va quedar blanc. El primer que va pensar és que mai haguera dit que el seu lligam amb aquell treball fos tan fort. “Vostè sap que a causa de la seva edat no veurà la finalització de la Nova Població, i d’aquí arrenquen tots els símptomes. Té aquest encàrrec massa a dins seu i s’ho està prenent com una cosa personal, i per res del món voldria que aquella ciutat acabés per construir-se d’una forma diferent a la del seu projecte. Es una obsessió de la que vostè no és conscient, però jo he pogut arrencar-li del seu interior gràcies al meu remei.” Betancourt va començar a llegir els escrits que hi havia al petit tros de paper que s’havia tret de la butxaca: “Una ciutat vora el mar, amb tot de carrers i places… un gran port amb estranyes embarcacions… sense pals ni veles… un sostre rodó a sobre d’una fortificació… i un vaixell de ferro!… hi ha una plaça allargada… rodona i quadrada a la vegada… i una més petita… però… si són les meves places!!… la plaça del cóc ràpid!… valga’m Déu!… què passa, aquí?!… perquè hi ha terra on hauria d’haver mar?… i el balcó! no hi és!… ni les drassanes!… la glorieta reial… entre edificis… i… No!… No!… Què hi fa vostè, aquí?… NO! NO! NO!”. Betancourt va deixar de llegir. “Aquestes paraules, amic Llobet, les ha pronunciat vostè al meu rebedor mentre dormia plàcidament sota els efectes de l’O… de les meves essències. De les sis hores que s’ha estat dormint, la meitat les ha passat suant, esbufegant i tremolant de fred, tot mentre cridava el nom de Jesucrist i no-sé-què d’estar amb els braços oberts a sobre d’una torre mirant-se la ciutat, o una cosa semblant.” En aquell instant Betancourt va deixar de parlar per aixecar-se i ajudar a Llobet a posar-se dempeus per començar a caminar cap a casa de l’enginyer després que el seu servent li indiqués per senyes que el perill ja havia passat. En tornar al rebedor, el científic va oferir a Llobet un got d’aigua. “I així estan les coses, amic Llobet. Sota el meu humil punt de vista, crec que vostè ha viatjat en un lloc del seu subconscient en el que han passat molts anys i la seva ciutat no s’ha executat tal com vostè voldria”. Llobet el va interrompre: “Vol dir que he viatjat al futur?” Betancourt va riure estrepitosament. “Amic Llobet, si fos així jo aniria col·locat d’opi tot el dia, no en tingui cap dubte!… No. Vostè ha viatjat fins el motiu que el preocupa, i jo m’he limitat a escoltar-lo mentre feia aquest viatge. No hi ha res més”. L’enginyer no podia creure el que estava escoltant, i mil pensaments li passaven per la ment mentre es mirava a en Betancourt. Allò era massa. Què tenia d’especial, aquella ciutat? Perquè aquell indret el feia sentir aquela nostàlgia? De tots els llocs que havia estat, cap l’havia encisat com ho van fer aquelles terres engolides per la badia que donava al Mediterrani.



Havien passat dues setmanes de la visita a casa Betancourt i des de llavors no havia parat de pensar en la ciutat tant diferent que descrivien les paraules que havien sortit de la seva pròpia boca mentre estava sota els efectes de les essències medicinals del seu amic. Estava convençut que la ciutat que havia vist era real, que en veritat hi hauria un futur on existirien aquells carrers visionats, i per això era incapaç de descansar tot pensant en la poca utilitat que tindria la seva feina sabent que el seu projecte no esdevindria mai una realitat.
Mentre la depressió augmentava a cada dia que passava, la motivació per dirigir les obres anava a menys. Minut a minut i en contra de la seva voluntat reconstruïa a la seva ment la ciutat de la visió fins que aquesta es convertia en un turment constant que el feia aïllar-se de tot i de tots. En pocs dies li va caure una gran quantitat de cabell mentre el poc que li quedava se li va fer de color gris, i en qüestió de poc més d’un mes va envellir notablement fins quasi convertir-se en un ancià. La seva vida era un suplici i un turment constants… però un dia va caure en un detall que no se li havia ocorregut abans.

Durant aquella jornada l’enginyer estava al turó de la Guardiola tot contemplant els treballs finals de la glorieta reial, i va ser llavors quan se’n va adonar: aquell petit edifici era comú a les dos ciutats. Si; la glorieta sobrevivia al futur perquè l’havia vist en la seva visió! A més, restava inalterada i es conservava tal com s’estava acabant de construir en aquells mateixos instants que l’enginyer presenciava de les alçades. I així, fixat amb aquesta revelació, va ser com va idear la càpsula del temps que portaria els dos plànols als futurs habitants de Sant Carles de la Ràpita per a que no caiguessin en l’error de construir una població diferent.





Llobet estava al mig de la glorieta reial, observant com els dos operaris excavaven al terra amb l’objectiu de fer un forat suficientment gran per soterrar una caixa de fusta amb dos rolls de paper de gairebé un metre i mig de llargada col·locats al seu interior. A estones contemplava el cel delimitat per les tres fileres de maons que coronaven aquella “capelleta”, i pensava en la possibilitat que els habitants de la població de Sant Carles trobessin algun dia aquells documents.
Es va ajupir per obrir la caixa folrada amb una làmina de plom per l’interior i tot seguit va treure un dels dos plànols per desplegar-lo i mirar-se’l de dalt a baix. Es volia assegurar que la informació que hi havia dibuixada era del tot correcta; després va fer el mateix amb el segon document tot completant així el ritual que havia portat a terme quasi en una dotzena d’ocasions durant aquell calorós matí del mes d’agost de 1780. Llobet tenia dos coses molt clares. La primera, que mai més tornaria a la casa d’Agustí Betancourt, i la segona, que era molt més important la salut que no la obsessió per la feina… encara que hi hagués un rei pel mig!


FI


Jaume Vidal Cera, Arquitecte Tècnic




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada