La Ràpita de Carles III. Història, Arquitectura…i imaginació

Revista Ràpita nº640. Octubre 2012

View in paper

Què es pot escriure sobre Carles III i tot allò relacionat amb la fundació de la nostra ciutat que no s’hagi escrit? Per redactar aquest article disposo de l’exemplar de “RÀPITA” editat el mes de juny de 1982, anomenat FULLS HISTÒRICS RAPITENCS. En aquest número extraordinari hi ha textos amb molta informació sobre la història del nostre poble, textos escrits per rapitencs com Lluc Beltrán, Joan Torné, Inocente Dassoy, Camil Castellà i Paco Carles Guàrdia, entre altres.Hi podem trobar, entre molts fets històrics, l’entrada a Tortosa de Ramon Berenguer IV i el seu especial interès en el nostre territori, interès sense el qual no s’hagueren exceptuat les terres de La Ràpita amb el seu castell i pertinències, aigües, terres, etc. a l’hora de recompensar a Templaris i Hospitalaris per la valuosa ajuda que prestaren en la conquesta.Hi ha també la història del nostre escut, l’origen de la paraula Ràpita, les primeres fotografies de les construccions de Carles III, la carta de població, el primer canal de navegació i un llarg etcètera de continguts, entre els quals hi figuren unes excel·lents síntesis redactades per Paco Carles i Guàrdia sobre l’Església Nova i “El Castell” que sosté l’actual mercat municipal.Les obres públiques de Carles III també ocupen un espai determinant, en el que es parla de com van anar declinant cap a allò que tots coneixem: el seu inacabament, entre altres motius per la malversació de part dels fons públics que s’hi van destinar, tal com deia el Sr. Lluc Beltran a la pàgina nº26 d’aquest exemplar, “…sea como sea, es lo cierto que las obras acabaron mal; es decir, que no acabaron; terminó la construcción de varias casas de la Plaza de Carlos III; lo demás – el resto de la Plaza, la monumental iglesia, los probables edificios públicos, palacios y astilleros – quedó por hacer”. Com a nota curiosa, podem comparar el que va passar envers aquestes construccions després del regnat de Carles III (1794 a 1788) amb certes obres públiques (algunes salomòniques) també sense acabar en l’actualitat: aeroports, carreteres, biblioteques, centres culturals i d’interpretació, etc. Després de més de 200 anys, es repeteix la història. Curiós, no?No obstant, però sense treure importància amb el contingut del paràgraf anterior, em voldria centrar en un aspecte diferent de la pauta que ens varen marcar els autors esmentats al juny de 1982 – pauta basada en l’aspecte històric, clar –. Particularment, em fa goig imaginar-me com hauria estat la nostra ciutat si els plans de Carles III hagueren arribat a la seva fi; per mi, a més de ser un exercici força interessant i atractiu motivat per una de les meves passions – l’Arquitectura –, representa un viatge en el temps que m’agrada escenificar com una reencarnació en el mateix personatge de Carles III.

Crec que els seus pensaments serien més o menys així:Sóc en Carles III, persona important (sóc Rei d’Espanya, què coi!). M’han parlat d’aquestes terres de l’est del meu regnat que avui trepitjo per primer cop, i val a dir que res d’allò que m’havien descrit abans té cap paregut amb aquest paradís que m’ha deixat bocabadat. Ara mateix em trobo a la vora del mar, però d’un mar tranquil i de poc calatge, diferent de les costes braves de més al nord o de les càlides platges del sud del meu regne. El meu benvolgut amic José Moñino m’ha explicat que la planeitat d’aquesta aigua tan serena és deguda a l’existència d’una barra de sorra que trenca l’onatge natural del Mediterrani tot formant una gran badia. Estic d’esquena al mar, a la badia, i tinc davant meu un escenari que veig per primer cop i que em fa sentir… com si fos a casa. Després d’aquesta llarga platja sorrenca conjugada amb molls naturals de roques de grans dimensions, comença un territori fèrtil a vessar de vegetació i d’arbres de tot tipus que arriben fins al peu d’una serralada impressionant que s’estén al llarg de l’horitzó i que té un punt força peculiar: un forat que deixa entreveure la llum del sol al punt de la mitja tarda. Aquí estant em sento protegit, com en una fortalesa digna d’un rei amb tot de recursos per viure-hi amb serenor i quietud. La suau pendent que s’estén de la muntanya al mar em fa pensar en multitud d’idees per emplaçar una Reial Població. És més: vull una ciutat…i la vull ja!! Crec que no serà cap impediment, amb l’excusa del projecte del canal de navegació del que el meu amic Moñino m’ha estat parlant últimament.Si fos a construir-la ara mateix, començaria per un mirador (1), un petit recinte per contemplar aquest indret on la terra abraça el mar, i el disposaria al naixement de la muntanya,… però estaria massa lluny, a una separació excessiva del nucli de la meva ciutat. Suposo que s’hauria de quedar més prop del mar i a suficient distància per contemplar aquesta gran badia. Voldria també un gran passeig (2), un passeig que fos jardí a la vegada, amb tot d’espècies d’arbres, flors i matolls a banda i banda i amb dues o tres fonts entre mig; vull els meus propis jardins: els jardins de Carles III. Vull passejar-me per aquest passadís perfumat i ple de color i, de sobte, trobar-me a l’interior d’una gran sala d’estar (3); ampla, llarga i plena de pòrtics amb columnes a tots dos costats i, talment com a casa meva, vull un menjador (4), un espai contigu a la plaça des d’on pugui contemplar el mar, les drassanes, el futur port i les embarcacions endinsades a la badia provinents de Navarra amb tot de mercaderies que faran d’aquest indret un gran centre comercial i d’intercanvi d’espècies amb altres països gràcies, principalment, al canal de navegació projectat pel meu bon amic Comte de Floridablanca (no li fa gaire gràcia que el cridi per Josep).

Com no, vull un hort per cultivar-hi els fruits que aquesta terra tan fèrtil em donarà; li diré l’Hort Reial… No! L’hort del Rei! (5). Necessitaré una església (6) per als futurs habitants d’aquesta gran ciutat, i edificis públics on gestionar aquesta futura important economia generada en part per les drassanes reials que recomana el meu amic Uztáriz en el seu llibre. La ubicació és immillorable; pel mateix canal de navegació es podran transportar els arbres des de les terres de Tortosa (i si calgués del Pirineu) per fabricar-hi naus de guerra i de comerç per enfortir els ports d’Andalusia o del Cantàbric, o de més em convingui!. També aprofitaré tota aquesta immensitat de terreny banyat per les aigües del riu per al cultiu de l’arròs, encara que a dia d’avui sigui una pràctica prohibida per la greu malaltia  que genera; paludisme, crec que en diuen. Per protegir tot aquest nucli de prosperitat encomanaré a en Francesc Llobet el projecte d’una bateria de defensa que crec que ubicaré al castell existent (7) que hi ha prop del pou (8); d’aquesta manera protegiré l’entrada del meu canal, la costa i part de l’entrada del port…dels Alfacs.Aquesta és la meva visió quan m’endinso als pensaments del monarca. Malgrat la incertesa de si realment va ser així (ministres i altres funcionaris com Joan Llobet varen recomanar la ubicació al monarca), m’agrada pensar que Carles III va arribar, va veure, es va enamorar i acte seguit es va il·lusionar, tot a la vegada. Tot plegat em recorda a unes paraules concretes de Sebastià Juan Arbó en el seu llibre “Els homes de la terra i el mar”: “…de este modo se ha ido formando el actual San Carlos, no tan bello como lo soñara Carlos III, ni con mucho; sin sus fuentes públicas, sin grandes edificios, sin bellísimos palacios, pero claro, riente, a la orilla del mar, en el paisaje incomparable de las riberas…”.Com la majoria dels rapitencs sabem, la ciutat que desitjava en Carles III quedà sense finalitzar i molts dels edificis projectats no es varen iniciar i els que s’iniciaren es varen convertir en ruïnes abans d’acabar-se. Les causes d’aquest fracàs: la malversació econòmica dels fons per a la seva construcció, la inviabilitat del canal de navegació pels imprevisibles canvis de cabal i crescudes del riu i la conseqüent desestimació de la construcció del gran port de mercaderies.Per últim destacar el fet de com les persones som capaces, per una banda, de sentir la nostra història i les nostres arrels (com els col·laboradors del nº extraordinari que ha servit de bibliografia per aquest article) i per altra de no tenir cap mirament en eliminar els orígens de la nostra ciutat per construir-hi un mercat municipal a sobre, com les autoritats que als anys seixanta formaven el govern municipal de l’Ajuntament d’aquesta Reial Població.

(1)  Glorieta del Col·legi Públic de Carles III.
(2)  Actual Carrer Constància, que uneix la Glorieta amb la Plaça Carles III.
(3)  Plaça Carles III.
(4)  Plaça del Cóc.
(5)  Actual centre comercial Hort del Rei.
(6)  Esglèsia Nova.
(7)  Base de l’actual Mercat Municipal.
(8)  Pou de les figueretes.

Jaume Vidal Cera, Arquitecte Tècnic

jaumevcera@larapita.com