Per estranya que paregui aquesta expressió, la nostra ciutat no hauria de
ser com tots la coneixem. Els plans que Carles III tenia reservats a la nostra
població eren molt diferents als de la Ràpita actual però no els sabem amb
exactitud, i així ho han expressat molts rapitencs en alguns dels articles
publicats a Ràpita durant la història de la revista: Desconeixem els plans de Carles III i el projecte original de la nostra
ciutat. Lluc Beltran, Paco Carles, Camilo Castellà i ara jo mateix hem
utilitzat molts cops aquesta expressió, i per tots nosaltres – tan interessats
en el tema – ens fa bullir la sang el fet que altres Noves Poblacions com La
Carolina o La Carlota de Sierra Morena a Andalusia, disposin del seu plànol
original del segle XVIII projectat pels enginyers i arquitectes que treballaven
pel monarca. Els habitants d’aquests municipis poden permetre’s el luxe d’interpretar
el disseny inicial per estudiar-lo i comparar-lo amb les ciutats en les que
s’han convertit en l’actualitat. Nosaltres no podem. Per desgràcia ningú ens ha
dit mai: “Ja l’hem trobat; tenim el projecte de la vostra ciutat signat per
Carles III i el podeu passar a recollir quan vulgueu”. Estem esperant aquest
moment que pot arribar en qualsevol moment, quan algun funcionari d’algun dels
arxius nacionals arribi a localitzar els documents i els catalogui utilitzant
el nom del nostre municipi.
Mentrestant, i com alguns hem esmentat en altres ocasions, hem d’imaginar-nos
aquella reial ciutat i recrear-la com bonament puguem per tal d’aproximar-nos
al màxim al projecte original del monarca. Podem construir a la nostra ment edificis,
passeigs i jardins per aixecar una ciutat diferent a la Ràpita actual; podem
imaginar-nos la ciutat que volia en Carles III amb els jardins botànics, la
flota naval i les grans drassanes… I així ho ha fet un servidor. Però jo m’he
permès el luxe de dibuixar-la per mostrar-la a tothom, malgrat que la majoria de
gent que llegeix aquestes línies ja l’haurà vist al blog d’internet mentre
descobria el desenllaç del conte de Francesc Llobet. Aquest mes analitzarem el
primer dels plànols que aquest enginyer va soterrar en un conegut lloc de la
població un calorós dia d’agost de 1780.
El plànol de la pàgina següent és, segons el meu punt de vista, la ciutat
que s’haguera construït si les obres reials no s’hagueren aturat poc abans de
la mort de Carles III (malgrat no ser aquest l´únic motiu de la suspensió).
Però, quines directrius he seguit per dibuixar-la així i no d’una altra manera?
Doncs bé, aquí és on entren en joc els propis criteris de l’autor, uns adoptats
a partir de les dades que ens donen altres plànols de l’època i altres
establerts per teories “de collita pròpia”.
.jpg)
Partim en primer lloc de les construccions que tots hem conegut i que
consten en un plànol dibuixat al mes d’octubre de l’any 1782 (1): la bateria de
defensa, el quarter de la maçana, la glorieta, les cavalleries del carrer
Talavera i la fonda. No oblidem les edificacions anteriors a l’etapa de Carles
III: la torre de la Ràpita, construïda vora l’actual mercat municipal, i el
monestir de les monges santjoanistes amb les edificacions annexes.
Afegim després les dues places principals de la ciutat: la Plaça de Carles
III, amb la zona porxada, i la Plaça del Cóc. També ubiquem els jardins reials
que avui coneixem com l’Hort del Rei… i és aquí on hem de començar a teoritzar per
la manca d’informació: Perquè no uns jardins botànics com els de la capital del
regne? Es indiscutible que al segle XVIII no es pretenia construir a la badia
dels Alfacs una ciutat tan gran com ja era Madrid, però potser se’n buscava una
imitació a petita escala, una Nova Població diferent de la resta que recordés
els carrers, les places i els enjardinaments de la seu de la cort. Aquest és un
dels principals raonaments amb els que em vaig basar per confeccionar el
plànol: el concepte de Reial Ciutat.
I amb la mateixa idea es troba plasmat el passeig reial que havia de seguir
l’eix imaginari de la muntanya al mar i que començava a la glorieta de les
escoles per acabar a l’encreuament l’Avinguda que portava al Riu Sénia, on
actualment hi ha el monument a la Ciutat Gegantera. Aquest passeig havia de ser
per força, com les alberedes de la ciutat d’Aranjuez: arbres de totes les espècies
a banda i banda de l’ampla avinguda, arbustos dibuixant tot de formes
geomètriques, plantes amb flors de colors, fonts amb escultures i tot de
detalls de l’època il·lustrada, i tot per marcar el trajecte que el rei, la
cort i els convidats havien de recórrer després de contemplar les vistes de la
badia, caminant lentament fins la plaça del Cóc, on admirarien de més a prop, i
des del balcó a peu de mar, el moviment dels treballadors de les drassanes
construint vaixells per a la flota naval, el tràfec de naus originat pel comerç
amb les índies i el transport de mercaderies pel canal de navegació.
I per últim, l’Església. No està demostrat que l’indret escollit pel
monarca per a la seva edificació coincideixi amb el lloc on hi ha ubicat el
temple actual, com tampoc sabem com era el disseny de l’església que constava
en el primer dels projectes del segle XVIII. Aquí ens hem d’arriscar altre cop,
i per això construïm l’església ben a prop del centre de la ciutat, acompanyada
d’arbres i jardins i envoltada per una tanca de forja.
.jpg)
I amb totes aquestes afirmacions ja tenim el plànol, un dibuix fantàstic comparable
als projectes de les Noves Poblacions de Sierra Morena, amb les seves
avingudes, les seves finques per a construir habitatges i els llocs
privilegiats per aixecar palaus i edificis d’estiueig o estades de ministres i
fins i tot (perquè no?) del propi monarca.
La Ràpita havia de ser una ciutat important, un referent per al país en
quant a la distribució de mercaderies amb la resta de ciutats de la meitat nord
de la península gràcies al canal de navegació i un punt estratègic per al
comerç amb la resta de països veïns i les índies mitjançant el gran port comercial
projectat, molt semblant a l’actual, i a la protecció natural del mateix (la
badia dels Alfacs, clar).
Són moltes les preguntes que ens venen al cap ara mateix: Com seria la
ciutat de Sant Carles de la Ràpita d’haver-se acabat segons els plans de Carles
III? Seriem més importants que ara, en termes econòmics? Tindríem més industria
que no pas avui? Seriem un referent per al govern central i per al turisme del
país? Per desgràcia mai tindrem la resposta a tots aquests interrogants perquè
ens hem quedat amb les ganes a causa de l’abandonament de les obres.
Així és la història, i és tan certa com el fet que mai es podrà canviar ni es
podran arribar a conèixer altres alternatives. En resum, hem de conformar-nos
amb el que tenim i mentrestant haurem d’esperar a que ens truqui el funcionari
de l’arxiu històric per avisar-nos quan hagi trobat l’esperat projecte del
segle XVIII amb el primer disseny de la nostra ciutat.
(1) La Ràpita en el Temps, Paco Carles i Lluís Millan. Pàgina
141.
Jaume Vidal Cera
